El Teatre Principal

A Barcelona hi havia molts hospitals no gaire grans provinents de petites donacions de ciutadans que posseïen una fortuneta. Tots aquests hospitals  estaven destinats a unificar-se, sota la protecció del  Consell Municipal de Barcelona,  amb el de la Santa Creu, que es creà  el 1401 en l’indret on hi havia el més important de tots aquests petits hospitals: el d’en Colom, fundat el 1219.  La casa i les hortes de l’anomenat  Hospital d’en Colom havien de servir per a allotjar-hi l’Hospital de la Santa Creu.

Hospital d'en Colom

Es creà amb característiques  d’hospital general  i, com a institució hospitalària, és una de les més antigues del món. El nou edifici constava, essencialment, de quatre ales que envoltaven un pati porticat o claustre. Aquest pati fou enriquit aprofitant les pedres ja tallades i potser esculpides, que s’havien preparat per al projectat Palau Reial de la Rambla, que mai no es va arribar a construir i que el rei Marti les donà per a l’Hospital. L’esplèndida construcció, de grans dimensions i també de singular bellesa, fou elogiada per tots els qui la conegueren.  En una entradeta hi havia el cementiri i la sopa dels pobres (també n’hi havia a la Pia Almoina) i per la mateixa entrada s’accedia al Pati de les Comèdies. L’hospital tenia el monopoli de fer representacions per a poder mantenir -se.  Llavors era l’únic lloc on estava permès de fer comèdia, tret de les esglésies on només s’hi feien representacions religioses.  Les senyores, ben mudades, que anaven al teatre es queixaven de veure tants pobres i també de veure els morts que portaven al cementiri. A més la sala tampoc deuria tenir gaires condicions i, segurament, no deuria ser gaire gran.

Hospital de la Santa Creu des del carrer de l'Hospital

  L’any 1568, Felip II concedí  a l’Hospital de la Santa Creu el privilegi de construir un teatre a Barcelona, que de ben segur, seria més gran i amb més condicions que l’antic Pati de les Comèdies. El benefici del teatre hauria de continuar essent destinat a la caritativa institució. El llegat del terreny que feu Joan Bosch permeté d’ aixecar, l’any 1603,  un teatre a  la Rambla, a l’indret anomenat,  des d’aleshores, pla de les Comèdies.  De primer era un edifici de fusta  que fou substituït el 1787 per un altre d’obra que s’incendià el 1788, va ser reconstruït gràcies a donacions que van fer particulars, entre ells hi havia el comte de l’Asalto.  En el reconstruït  teatre fou representada per primera vegada al país òpera italiana, el 1790. Antigament anomenat Corral o Casa de les Comèdies i després Casa de l’Òpera acabà  anomenant-se Teatre de la Santa Creu. Durant l’any 1847 fou objecte d’una gran restauració per bé que se’n respectà l’estructura corbada. Se’n digué aleshores Teatre Principal, nom que ha arribat fins a nosaltres.

El Teatre Principal

  De primer, i durant molts anys, com a propietat de l’hospital,  era regit per una junta de canonges que l’arrendava a l’empresari que oferia millors condicions. Hom estava obligat a fer-hi una temporada teatral que s’iniciava per Pasqua i s’acabava a la quaresma següent i a mantenir dues companyies: una d’òpera italiana, des del 1790, i una altra de comèdia. Els actors d’ òpera eren, generalment, contractats a Itàlia i els de comèdia, gairebé sempre, contractats a Madrid, la qual cosa era un obstacle per a representar drames en català, però durant el segle XVIII i el segle XIX van ser freqüents els sainets catalans que augmentaren en nombre i en importància després del 1830. S’hi feien concerts durant la quaresma, s’hi feien espectacles de circ , exhibicions gimnàstiques, jocs de mans, comèdies de màgia, hi tingué molta importància la sarsuela, l’òpera s’hi mantingué malgrat la competència del Liceu de Montsió, des del 1837, que esdevingué Gran Teatre del Liceu, amb el nou local inaugurat  el 1847, gairebé al costat. Quan passà a dir-se Teatre Principal  procurà contractar cantants i representar òperes més atractives que les del Liceu però, en definitiva, fou el Liceu el que s’imposà.  Una campanya popular el 1889, dirigida pel  crític musical F. Virella i Cassañes , impedí que el teatre fos  enderrocat. Al segle XX va ser un centre important de teatre català Després  sofrí diversos incendis i perdé prestigi.  Posteriorment fou convertit en cinema i ara està tancat i no es parla mai de recuperar-lo.

Primera seu de l'Ateneu Barcelonès

El teatre pròpiament dit ocupava tan sols una part de l’edifici.  La planta principal, consistent en una sala circular neoclàssica, coberta amb una cúpula, fou residència del naixent  Ateneu Barcelonès.      Segons Alexandre Cirici, en el seu llibre Barcelona pam a pam, en els baixos hi havia hagut el cafè del Lyon d’Or, que heretà la tradició literària de l’antic Cafè de les Delícies, on es reunien Bofarull, Victor Balaguer i altres, i d’on va sortir la idea de la restauració dels Jocs Florals, el 1859. El Lyon d’Or, després desfigurat com a snack bar, era el centre d’un tipus de vida i intel·lectual pels voltants del 1900. Cap a la part posterior s’amagava,  fins als anys seixantes,  una poètica sala circular, de dos pisos, construïda tota ella amb ferros i miralls de mitjan segle XIX. Era el local de l’antic Cafè Cuyàs, on s’havien reunit els escriptors Conrad Roure, Valentí Almirall, Joaquim Pi i Margall, Pitarra i Albert Llanes i, a més a més  molts artistes.     

Als anys  cinquantes i seixantes, quan ja era cinema, hi recordo uns baixos ocupants per bars, hi havia el Panam’s , un night club sempre ple mariners  de la Sexta Flota,   taquilles de venda d’entrades per als toros, tot molt degradat, la façana molt descuidada, després,  ja cap al últims anys norantes, hi van tornar a fer teatre, semblava que la cosa anava bé però finalment  no hi van fer obres i el van tancar. A Josep M. Flotats li havia sentir a dir, més d’una vegada, que s’havia de recuperar el Principal però, de moment ningú n’hi ha fet cas.