Els paracaigudes

Homenatge a unes persones anònimes.

Quan jo vaig conèixer l’Angelina ella deuria tenir poc més de cinquanta anys i  jo en tenia vint-i-dos,  era l’any 1966. Va ser a París on ella llavors vivia, en una mansarda de la rue de Grenelle. D’ençà del final  de la Guerra Civil s'’havia hagut exiliar amb el seu marit i amb la seva mare, la Roseta, gran  amiga i companya de feina de la meva àvia Doloretes. L’Angelina i la meva mare eren també molt amigues, ja  de petites,  i no s’havien vist des que en Franco va ocupar Barcelona. L’Angelina, el marit i també la Roseta havien lluitat molt al costat de la República, sobre tot durant la guerra. Eren tots tres militants molt actius del PSUC. L’Angelina, quan jo la vaig conèixer,  estava del tot integrada a París, s’hi trobava bé, no ho podia negar,  però enyorava molt Catalunya i sempre parlava del seu barri de Sants. Després del malson de la guerra aquí i de les penalitats de la retirada, els va tocar viure la guerra a França amb l’ocupació dels nazis. Abans d’estar del tot instal·lats a París  van anar d’un lloc a altre, en albergs, cases per a refugiats, normalment en allotjaments en males condicions, van passar molt de fred (les tropes franquistes van entrar a Barcelona un 26 de gener) i van haver de patir molt.

 Un cop a París van decidir no moure’s de França;  no van voler anar a Amèrica i van lluitar tots tres a França per la llibertat.  Després del desembarcament de Normandia  el marit va creure que era el moment de tornar a entrar a Catalunya per lluitar contra Franco des del país, i es va afegir al grup de guerrillers que operaven a la Vall d’Aran.  Va ser detingut i es va passar molts anys a la presó. Quan en va sortir ell volia tornar a París, on tenia la família, quan ja era fora de França va néixer el seu fill. Però la direcció del partit volia que es quedés clandestinament, ell no hi va estar d’acord, va dir que la policia ja el tenia fitxat; que el coneixien molt i que el tornarien a agafar de seguida, a més volia conèixer el fill. Com que no va obeir la consigna de la direcció va ser expulsat del partit. L’Angelina i la mare continuaven fidels a les seves idees però van fer costat al marit i van deixar de militar també. No sé quan va morir el marit  però sé que l’Angelina es va quedar viuda bastant jove, la guerra, l’exili, la guerrilla i, sobretot, la presó van debilitar la salut del marit. Després de la guerra les coses a França van anar millorant molt, els exiliats espanyols eren molt ben vistos llavors, pràcticament tots havien lluitat contra els nazis, van estar a la Resistència i molts van anar a parar a camps de concentració i tot això feia que se’ls considerés. L’Angelina era molt bona modista, a Barcelona ja treballava per a cases d’anomenada i a França sempre es va guanyar molt bé la vida cosint, va cosir, fins que es va jubilar, per les millors cases de moda de París.  Cap als anys seixantes  cada mes d’agost llogava un pis a Andorra per a poder sentir parlar català, i somiar que estava a Catalunya, el llogava a Sant Julià de Lòria,  no volia ni sentir parlar d’estar-se  en una altra parròquia més turística, deia que a Sant Julià es   notava més a la vora de Catalunya, hi anaven ella i la mare, el marit ja era  mort. Aquí, a Sant Julià,  alguns estius, els meus pares amb dues o tres parelles més les anaven a visitar i, m’havia explicat la meva mare que es passaven llargues estones parlant de la guerra, de tot el que havien hagut de viure, de Catalunya, del català i també dels temps de la  joventut, de quan eren nenes i els pares encara eren joves, ella preguntava per veïns i amics del barri, es recordava de tot i  estava assedegada d’informació, volia saber-ho tot.

L’Angelina tenia molt bon caràcter i era alegre com unes castanyoles i tenia molt de sentit de l’humor i, amb la gent jove,  si no se li ho demanava, no acostumava a parlar ni de la guerra ni de l’exili, encara que el passat l’havia marcada no era persona de mirar enrere.  Però quan jo anava a París m’agradava que m’expliqués tot el que havia viscut i un dia em va parlar dels anys terribles de la Resistència, quan sempre havien d’estar amb ai al cor, deia que no els podia oblidar,   no podia oblidar els amics  morts o empresonats pels nazis ni els que havien anat a parar a camps de concentració, només quan li ho preguntàvem ens explicava aquells desastres.

Un dia em va explicar que no es podia treure del cap la figura d’aquell oficial alemany quan havien anat a la petita casa on vivien, en aquells moments, a la població de Montluçon,   per ser  sospitosos com a comunistes i republicans exiliats. La imatge de  l’alemany al terradet de la casa agafant-se amb la mà a la corda d’estendre la roba, dret com un estaquirot mentre donava ordres a  dos ajudants que anaven fent l’escorcoll, la tenia ben present. Quan ho recordava el cor se li encongia i, encara llavors, que ja havien passat tants anys, s’esgarrifava només de pensar que aquella corda d’estendre la roba eren uns paracaigudes descosits i ben cargolats que feien d’estenedors. Ells custodiaven aquells paracaigudes per quan els maquis els necessitessin i els havien assignat a ella perquè, com que era molt bona modista, els sabria transformar i tornar a muntar si calia. Per sort aquells policies no es van adonar que allò eren paracaigudes i aquesta aventura no va tenir conseqüències però jo tampoc no ho he oblidat i sempre que veig una pel·lícula o llegeixo algun escrit sobre la Resistència i els nazis em ve al cap l’Angelina i la seva vida.