Tot per un trist sopar

La Publicitat fou un diari en català, es va publicar de l’1 d’octubre de 1922 al 23 de gener de 1939, tres dies abans que les tropes de Franco entressin a Barcelona. Procedia de  l’antic diari en castellà La Publicidad i,  arran de l’adquisició del diari pel partit polític Acció Catalana, es va publicar en català. Va ser el principal òrgan del catalanisme intel·lectual i hi col·laboraren el millors escriptors: Pompeu Fabra, Carles Riba, Josep Pla, Carles Sentís, Josep Vicenç Foix, Antoni Rovira i Virgili, Carles Soldevila, Josep M. De Sagarra... El diari mantingué el seu catalanisme durant la Dictadura de Primo de Rivera però fou suspès arran dels fets del 6 d’octubre de 1934. La redacció i els tallers eren al carrer  del  Marquès de Barberà però durant la guerra els tallers foren destruïts pel bombardeig del 18 de març de 1938 i van ser traslladats a un local de la Rambla de Catalunya.

El meu avi patern era linotipista de La Publicitat i entrava a treballar a mitja tarda i plegava a la matinada, quan els diaris ja eren al carrer. El meu pare, que deuria tenir uns onze o dotze anys, cada dia li anava a portar el sopar amb un cistellet.  Un dia, en una cantonada,  se li va acostar un senyor, que segons el meu pare, anava ben vestit,  i li va dir: "què nano, a portat sopar oi?" I el meu pare, que era jovenet i  no tenia cap malícia,  va dir que sí; que anava a portar el sopar al pare que treballava al diari, al carrer Barberà.  Al meu pare ni li va passar pel cap comentar res a casa, per tant no el van poder advertir. Aquest home el deuria vigilar ja feia dies i sabia a quina hora passava. Un altre dia se li acosta i li diu: "hola noi, conec el teu pare perquè treballem junts", cosa que era mentida, "i m'ha dit que ja li puc portar el sopar jo; que no cal que hi vagis tu",  i el meu pare li va donar el cistell amb el sopar. Quan va arribar a casa i ho va explicar a la mare ella li va dir: "ja t'has deixat enredar, t'han robat el sopar!"  I  va sortir corrents, amb un altre sopar   i amb l’esperança de trobar l’home. Evidentment no el va trobar,  deuria haver anat  lluny  per a poder menjar tranquil. Després,  durant uns dies, la meva àvia l’acompanyava  però aviat  ja hi va tornar a anar sol i mai més li van robar el sopar.  

El meu avi, Antonio Moya Ortega, a l'època que treballava a La Publicitat