CORRANDES DE L’EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
I demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
Em ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt de pujol
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Joan Oliver Pere Quart
Royssi-en-Brie, abril 1939
Pensant en aquesta gent, que va apostar fort i ho va perdre tot, m'he quedat penjada dels darrers verssos i l'esperança desfeta em dol al cor. però acaba amb un somni, un bell somni.
ResponEliminaDe tamt en tant s'ha de creure ens els somnis, sobretot perquè sovint no són més que el resultat dels desitjos reals.
tant de bó
Àurea.
Aquest poema tan bonic d'en Pere Quart que tan bé va musicar Lluís Llach expressa tot el sentiment i la pena dels qui van haver de sofrir aquell exili doloròs. Tant de bo no ho haguem de patir mai!
ResponElimina