Un menú del temps de la guerra

Recordo com m’agradava de petita anar amb els pares a les trobades amb la seva colla d’amics.  Eren parelles que es coneixien de tota la vida,  la meva mare ja havia anat a l’escola amb la majoria de les amigues, altres es coneixien des que van començar a treballar i tots, des de molt joves, ja anaven d’excursió junts. De fet, aquesta colla d’amics es van anar relacionant sempre, quan els fills vam ser grans ells es trobaven i feien excursions i sortides, només la mort els va anar separant.

Recordo com eren d’animades aquelles converses del temps de la meva infància. Eren gent amb sentit de l’humor,  que aquells anys foscos del franquisme sabien divertir-se sense haver de gastar gaire. Tots havien viscut el desastre de la guerra però en aquestes trobades, on també hi érem els fills, si es parlava de la guerra era d’aspectes que semblaven còmics perquè ells ho volien, encara que el fons, de gran me n’he adonat, fos molt trist. Recordo com una vegada la Carmeta, que tot ho explicava amb tanta gràcia, deia que una coneguda havia anat a fer companyia a la futura sogra perquè el fill era al front, la noia va veure a la cuina un setrill ple d’oli, ella que a casa seva feia mesos que no n’havien aconseguit ni una trista ampolleta. Deia la Carmeta que mentre la sogra s’havia entretingut al replà de l’escala amb una veïna que havia trucat a buscar no sé què la noia va entrar a la cuina i va beure, a galet, un bon raig d’oli.
Mai no parlaven de quan un noi de la colla va morir al front, ni de quan alguns germans més petits els havien enviat a l’Ebre als disset anys, ni de quan les noies havien hagut d’anar a pobles a buscar menjar ni dels bombardejos sobre Barcelona.

També em feia molta gràcia quan explicaven que, durant la guerra, corrien unes receptes de sopes que totes començaven per: “agafes aigua” i continuaven “si tens una cebeta la hi poses si no és igual, si tens una patata la hi poses si no és igual, si tens... si no és igual” i explicaven, tot rient, com el suculent plat podia acabar amb un trist plat d’aigua de l’aixeta.

Festa Major de Sants

Festa Major de Sants

Carrer Santa Cecília

                                         

                                           
No em costa imaginar-me la meva mare de petita, la veig al pati de la casa on vivien, una planta baixa on ara hi ha pisos, a Sants. Era una casa amb eixida al darrera, amb uns rosers que jo hi recordo unes roses precioses que feien una olor que les roses  d’ara ja no fan, una pomera que feia unes pomes camoses que ara es veu que s’han extingit. La veig jugant per l’eixida amb la seva germana i també la veig de més gran parlant amb la seva veïna, l’Angelina, que eren tan amigues. L’Angelina sempre la cridava pel pati perquè hi anés a fer-li companyia mentre rentava els plats i la meva mare li deia: "No puc que tinc feina", i  l'Angelina,"vine que t’haig d’explicar una cosa molt important" i la meva mare, per fi, hi anava per veure què li explicava i resulta que sempre era mentida; que no li havia d’explicar res d’especial, que el que volia era companyia. I encara me la imagino quan anava a aprendre de cosir, aplicada, volent fer bé les coses.

Carrer d'Alcolea 1935

Però quan la veig amb més claredat, com si jo estigués guaitant  des d’un raconet, és passejant pels carrers de Sants, amb la seva germana, els dies de la Festa Major, per anar a veure els carrers guarnits, totes dues tan joves i tan mudades. Llavors, per la Festa Major, tothom es posava el millor que tenia. 

Carrer Valladolid 1956

Me la imagino en aquelles llotges (abans en dèiem palcos) que hi havia sobre les voreres dels carrers més amples, davant de cada planta baixa, que eren com balcons arran de terra. Sobretot a l’hora del ball els palcos estaven atapeïts de veïns i de convidats i bevien begudes refrescants. Aquests palcos donaven al carrer un aire de saló de festes elegant i alhora casolà, des d’aquests petits rectangles es veia i es vivia la festa i la festa tenia, també, el control social del veïnat.

                                                     

Carrer de Premià 1935

Però la imatge de la mare passejant pels carrers guarnits, mudada, amb un vestit blanc o molt clar, amb la germana i els pares o amb les amigues, anant a fer el vermut en algun bar del barri, la tinc enganxada al pensament com si l’hagués viscuda.

L'Avinguda de la LLum

Avui, tot passant per la plaça de Catalunya, he vist el rètol de la perfumeria Sèfora  i he recordat el dia que la meva mare em va dir que la perfumeria Sèfora ocupava part de l’espai del que havia estat l’Avinguda de la Llum, em va dir que l’havia reconegut de seguida malgrat els canvis; que les columnes eren inconfusibles malgrat les ratlles i em vaig adonar, per la manera en què m’ho deia, que s’havia emocionat en tornar a trobar-se allà. Jo, l’endemà me n’hi vaig anar corrents, vaig baixar les escales tota emocionada, evidentment s’hi accedeix per una altra escala, i un cop allí, veient les columnes, em va semblar mentida que hi tornés a estar. Val a dir que, els últims anys, l’Avinguda de la Llum s’havia deixat degradar molt, que moltes botigues estaven tancades i que s’omplia de persones sense sostre que,  per altra banda, no tenien enlloc per anar i que ningú no feia res per a millorar-ne la situació i d’una entrada a l’altra, els últims temps, ja no hi passava gaire gent. Però jo només pensava en les èpoques bones, que m’havien explicat a casa i en les èpoques de la meva infància quan moltes vegades, sortint de l’escola, hi anàvem amb la meva mare a visitar una amiga que hi tenia un establiment de caramels i de records davant del cine. Tot passejant-m’hi, envoltada d’olor de perfums, jo vaig notar l’olor d’aquella mena de galetes que feien allà mateix i que la meva mare no em volia comprar mai perquè deia que allò eren porqueries que treien la gana de sopar. Vaig recordar la botiga del vi Montroi Massana, que el meu pare deia que era tan dolent, i sobretot se’m va aparèixer aquell aparador, entre dues columnes, on s’exhibien uns dibuixos de rostres de persones, copiats de fotografies, exposades al costat per a poder-ne comprovar la semblança, fets per un artista, per a mi,  anònim. Tot passejant i fent veure que mirava perfums em vaig trobar, de sobte, a les èpoques que el meu pare m’hi portava al cine a veure pel·lícules   de Walt Disney’s  (després, aquest cine es va convertir en una sala de pel·lícules pornogràfiques). Recordava quan hi anàvem per agafar el tren per anar a Sarrià o per anar al Tibidabo i em negava a pensar que l’Avinguda de la Llum s’havia hagut de tancar perquè no hi havia altre remei.   

Quan tornàvem de la Barceloneta

 
Pati del plau d'Aguilar 

         
           Carrer de Montcada

Sempre m'ha agradat de passejar per Barcelona d'ençà que el pare, ja de molt petita, m'hi portava, em deia: això són els carrers de la Barcelona Vella. Quan sortíem del club de natació, sovint, tornàvem a casa a peu i, moltes vegades passàvem pel carrer de Montcada, llavors els palaus feien de magatzems i tot estava força degradat, encara va trigar la recuperació. Quan el palau d'Aguilar, al número 15, es va restaurar per a allotjar-hi el Museu Picasso tot va començar a canviar. Ara, quan hi passo, sempre recordo les tardes d'estiu, capaltard, quan hi passava amb el meu pare tot tornant del Club de Natació Barcelona.