Els convents del Raval II

Ja vam veure que Pere III havia prohibit de construir convents al Raval o d’ampliar-ne els que ja existien.  Els convents tenien el dret d’expropiar,  cosa que no tenia el poder públic.  El dret per engrandir-los els permetia impedir que se n’instal•lés un altre a la mateixa illa de cases. Els convents acaben fent una concentració parcel•lària fins i tot absorbint  carrers i això repercutirà en l’urbanisme futur.  Al segle XVII, en quaranta anys, es van enderrocar vuit-centes cases, en gran part per a edificar-hi convents.

El que desitjava  Pere III no es va acomplir, ja ho hem vist, per mor de les epidèmies i de les crisis i el Raval no va augmentar la densitat de població i es va omplir de convents. L’antic nucli urbà de Barcelona, o sigui el que estava encerclat per la Muralla de Jaume I, estava completament saturat,  també ho hem vist,  i això obligava  les noves institucions religioses que arribaven a la ciutat a instal·lar-se a la banda dreta de  la Rambla i al Raval perquè hi trobaven terrenys buits.  Però instal·lar un convent nou no era gens fàcil,  sovint comportava un conflicte entre eclesiàstics : tot el Raval era parròquia del Pi i un convent nou volia dir unes donacions que ja no anirien cap  a la parròquia sinó cap al nou convent en una època en la qual  els recursos eren molt limitats. Els convents prenien feligresos a les parròquies i la parròquia del Pi, molt perjudicada, intentava, sistemàticament, impedir-ne la fundació o el creixement.  Pensem que normalment els convents,  en instal•lar-se,  ja es projectaven per créixer  i  quan ja estaven ben establerts ocupaven un espai considerable: església, residència, claustre, refetor, dormitori, cuina, jardí i hort , de vegades l’hort ocupava molt d’espai, i també es creava el col•legi d’ensenyament superior per als  membres de l’orde, de vegades en un altre indret.   Però el conflicte no era  sols amb la parròquia sinó que també representava un conflicte amb els altres convents que veien el nou com a un competidor. Sovint, no sempre, la creació s’havia de fer d’amagat;  de nit, hi arribaven amb carro,  de vegades el futur convent era una caseta que havien llogat a través d’una persona de confiança,  en moltes ocasions era una quadra amb només quatre parets, hi entraven de nit perquè no els veiessin, paraven altar i, quan es feia de dia, tocaven la campaneta  i deien missa i ja era un convent, il•legal però real. Després ja s’ampliava i s’organitzava. Això ho explica molt bé Santa Teresa de Jesús a la seva obra El libro de las fundaciones. Una neboda d’ella en fundà un, que ja no existeix,  a la plaça de Castella, llavors Santa Teresa ja era morta.  Santa Teresa és qui fundà més ordes i la que en reformà més, també d’homes: fundà el primer convent de frares carmelitans reformats.

 Si podien, per a fundar un convent nou, triaven un lloc on  ja hi hagués una devoció anterior, per exemple,  una capelleta i una font i n’aprofitaven la devoció a la Mare de Déu de la capelleta i així ja tenien uns devots garantits.

A la part baixa del Raval, de Sant Pau del Camp cap avall,  hi havia estanys i aiguamolls i era considerada zona insana,  no hi havia cases , només convents poc atractius: penedides, hospital de Job per a sifilítics, que era mig hospital i mig presó i alguna altra institució per l’estil.

Cada convent, a la tàpia, hi tenia sis o set casetes, que llogaven i també servien per a tancar l’hort.  En molts casos les cases prop dels convents són l’inici  de  carrers que la majoria encara subsisteixen.
Els grans convents de la Rambla, com la majoria dels del Raval, es creen  els segles XVI  i  XVII, igual que els col•legis d’ensenyament superior,  però va ser a mitjans segle XVI  quan se'n van fundar més. Al Raval hi va arribar a haver cinquanta convents però no tots són d’aquesta època sinó que hi ha fundacions molt anteriors.

Sant Pau del Camp. Benedictins.   Als camps situats a l’extrem oriental del que després havia de ser el Raval  fou edificat, durant el segle X, el monestir de Sant Pau del Camp, el nom del qual s’ha conservat fins avui , testimoni de la seva situació original, fora de tot nucli urbà. Fins i tot quan fou construït el tercer recinte de muralles, Sant Pau continuà encerclat d’hortes , que no desaparegueren fins al segle XIX.

El convent del Carme

  El convent del Carme, fundat el 1291, era un dels més grans i casa mare de Catalunya, tenia un claustre gòtic i un de barroc i una gran església gòtica, un campanar amb teulada molt típic i un hort immens. Estava situat, si fa no fa, entre els actuals carrers del Carme, dels Àngels i del Pintor Fortuny. Els mariners hi solien complir prometences.  Del Raval en deien també barri del Carme.  Al 1835, durant la crema dels convents va ser assaltat i hi van morir alguns religiosos. El 1838,  l’edifici passà a mans de l’Ajuntament, després va ser seu de la Universitat. El 1874 es van enderrocar les construccions i el solar es va urbanitzar. El convent del Carme havia estat  molt important , el 1323 s’hi  hostatjà Jaume II. La comunitat carmelitana, a causa de la seva notorietat, es va haver  d’enfrontar  moltes vegades  amb la parròquia del Pi i inclús, en algunes ocasions,  l’oposició va comportar  episodis amb homes armats. La imatge titular del convent del Carme, que també  era patrona del barri,  és al Museu Nacional d’Art de Catalunya . Ja al principi,  al camí que anava cap a la Rambla, es van deixar fer unes casetes de pagesos, gairebé barraquetes i aquest és l’origen del carrer del Carme.  Més tard, al  voltant del convent, s’hi van aixecar cases i s’hi van obrir carrers. La devoció a la Mare de Déu del Carme s’ha mantingut al barri a través de l’actual parròquia del Carme, a tocar de la plaça del Pedró, al carrer Sant Antoni Abat xamfrà amb el carrer del bisbe Laguarda. Just en aquest indret hi havia hagut el convent de les Jerònimes, cremat durant la Setmana Tràgica, 1909. Quan jo era petita la gent gran del barri, per exemple la meva àvia, de la parròquia del Carme encara en deia “les Jerònimes”.

Claustre del convent del Carme

Els convents del Raval I

Introducció

Al segle III, el torrent de la Rambla, amb els seus camins laterals, marcava el límit occidental de la ciutat i per això seguí el seu curs el recinte de la segona muralla, anomenada muralla de Jaume I , perquè, cap a l’any 1268, durant el regnat d’aquest monarca se’n va decidir la construcció. Aquesta segona muralla agrupà en el seu interior els nuclis urbans i viles noves ja existents:  vila nova del Pi, vila nova dels Arcs, actual carrer dels Arcs perquè hi havia l’aqüeducte  per on entrava a la ciutat l’aigua que venia de Collserola (també en venia del Besòs), el vilar de sant Pere, sobre el camí continental d’Europa, que era el camí de Roma, que travessava el que va ser el barri de sant Cugat, actuals carrers de la Bòria, de Corders i de Carders. La més gran de totes les viles noves era la vila nova de Mar, al camí de la Platja o camí de Mar, que després es va dir carrer de l’Argenteria.  Quan es va acabar aquesta segona muralla de Jaume I la ciutat ja es trobava ofegada; no hi quedaven espais lliures, o sigui que el resultat va ser que aquest segon recinte emmurallat encerclà totes les construccions que estaven desprotegides fora de la muralla romana però no va quedar espai lliure per a noves construccions.

Les muralles de la Rambla

Perquè no tornés a passar el mateix, cap al 1377, Pere III el Cerimoniós va començar a construir un tercer recinte que tancaria tot el Raval. Molts nuclis de població havien travessat ja la riera de la Rambla i s’hi havia establert. Llavors el Raval estava poblat per alguns convents, hospitals i institucions benèfiques i també per alguns pagesos amb els seus camps de conreu que es van situar vora dels convents. Aquesta població, en cas de d’un atac, estava totalment desprotegida, a més els conreus era important que estiguessin dintre de la ciutat perquè,  en  un possible de setge, la població pogués tenir garantida la supervivència. Aquesta tercera muralla havia d’acollir el creixement demogràfic i econòmic de la ciutat. Quan s’acabaren les obres, la Rambla queda, doncs, dintre el cinturó fortificat però continua sent una riera als voltants de la qual els aiguats de la tardor feien tota mena d’estralls. Els més afectats eren els petits tallers i les botigues encabits en algun pany de muralla. En aquesta situació el Consell de Cent decideix desviar el curs natural de la riera. No devia ser una obra senzilla perquè el notable geògraf Pau Vila la qualificà de “creació medieval  urbanística”

La Rambla al segle XVIII  

Pere III havia establert que  a l’interior del recinte delimitat per aquesta Tercera Muralla només s’hi podien edificar  negocis o  vivendes perquè donaven més rendiment econòmic a la societat. El primer que va fer va ser prohibir l’establiment de convents i de centres  hospitalaris i benèfics perquè aquestes institucions a més de no pagar  cap lloguer  a ningú  s’enduien molts diners de deixes que feien els particulars, també va prohibir que s’ampliessin els convents ja establerts.

Si bé el creixement de la ciutat havia fet  que el rei decidís construir una nova muralla que conformaria un nou barri, el Raval, que havia d’acollir l’expansió econòmica i demogràfica,  a causa de les epidèmies i de la pesta  bubònica o pesta negra que va patir Europa en general i particularment la Mediterrània,  l’espai del Raval  no es va poblar  perquè la demografia no sols no augmentà sinó que minvà i el marge dret de la Rambla i bona part del Raval van ser  ocupats per convents i institucions benèfiques.


Il·lustracions d'Alexandre Cirici a Barcelona Pam a Pam