Els convents del Raval VIII

Els Servites del Bonsuccés

Plaça de Bonsuccés segle XIX

Plaça del Bonsuccés ara

Els Servites van arribar a Barcelona el 1576 i es van instal·lar a Sant Bertran de Montjuïc, que feia poc havien deixat els Mínims de Sant Francesc de Paula. El 1582 van anar a Santa Madrona, també a Montjuïc però no tan a la vora de la costa. Per alguna causa, sembla que el 1618  van ser expulsats de Barcelona però van tornar  el 1625 i, amb l’ajut de la Ciutat, l’any següent, van començar a construir la nova església, que es va consagrar el 1636. El nou convent ocupava l’espai que va del carrer de les Ramalleres al carrer de les Sitges a la plaça del Bonsuccés. D’aquest convent, que era d’estil barroc, ens n’ha arribat l’edifici de cinc plantes, coronat amb una galeria d’arcs de mig punt .  L’element més notable de l’edifici és la porta (1690), obra del mallorquí Miquel Perelló, que es conserva amb molt bon estat.  La signatura de l’escultura es veu molt bé al damunt de la llinda. L’edifici ara és la seu del  Consell de Districte de Ciutat Vella i, des del 1952, havia servit de seu de l’antic districte cinquè.

Portalada del convent

Llinda de la portalada

El 1230, segons la tradició, set mercaders florentins, que ja vivien en perfecció cristiana en les seves famílies,  van abandonar  activitats  i famílies  per a retirar-se a fer penitència i a viure de la pobresa i l’abstinència. Van deixar Florència i es van instal·lar en una caseta a la localitat de Cafaggio primer,  i després al Monte Senario. Van fundar l’orde dels Servents de Maria, i la seva patrona, ja des del primer moment, va ser la Mare de Déu dels Dolors. Tots es van confessar, segons la  llegenda, enamorats de la Mare de Déu. Dos eren casats, dos eren vidus i tres eren solters, abans havien arreglat les coses perquè les famílies poguessin continuar vivint com fins llavors i van obtenir l’aprovació del bisbe per a una nova classe de vida. Aviat s’hi van afegir més persones que volien  seguir el seu exemple i,  tots junts, formar una comunitat. De primer no hi estaven d’acord però el bisbe de Florència els va convèncer perquè  fessin  una comunitat religiosa amb una regla tot creant un nou orde religiós. Això passava, segons la tradició,  cap al 1240.

A partir de llavors l’orde va començar a créixer i van fundar-se noves comunitats arreu de la Toscana. Es va aprovar l’orde encara en vida dels fundadors. El 1310 va morir Alessio Falconieri, l’últim dels Set Sants Fundadors.

Els Servites o Servents de Maria continuaven creixent i es van estendre per tot Europa però la reforma luterana n’afectà l’evolució i molts convents a Alemanya van ser suprimits.

A Barcelona van ser molt populars, la seva espiritualitat es basava, com a tot l’orde, en el servei i la devoció a la Mare de Déu, sobre tot a la Mare de Déu dels Dolors.

No tenien una activitat específica o un camp concret d’actuació i feien  tasques d’acolliment i assistència, espacialment als més necessitats;   apostolat, sobre tot missioner i tasques d’estudi.

Van construir unes casetes al carrer de les Sitges, que les tenien llogades,  amb la finalitat d’obtenir uns ingressos i també per a protegir l’hort, ja vam veure que era una pràctica comuna a molts convents. Aquestes casetes dels Servites són de les primeres construccions del carrer de les Sitges. Algunes, encara que molt reformades, han arribat a nosaltres. En una hi ha el  local L’Ovella negra, en una altra em sembla que una mena de cocteleria  i a  la del mig no recordo què hi ha. Entrant al carrer de  les Sitges, per la plaça del Bonsuccés, a mà esquerra, després d’un bar que fa cantonada, les podem distingir perfectament perquè, actualment, són les més antigues del carrer.

La comunitat va desaparèixer amb la desamortització i el convent es va  fer servir de caserna.

Durant la guerra civil, una atacs de l’aviació alemanya i de l’aviació  italiana van destruir part de l’antic convent, per la banda del carrer de les Ramalleres. Els atacs anaven dirigits al veí edifici de l’Energia Elèctrica de Catalunya, que després va ser Fecsa, el qual  estava en l’espai on ara hi ha la facultat de Geografia i Història del Raval de la Universitat de Barcelona. Objectiu de les bombes feixistes era clar: deixar Barcelona a les fosques i tractava de paralitzar el teixit industrial i productiu de la ciutat.

Entrant pel carrer de les Ramalleres a mà dreta, just darrera de l’edifici de la seu del districte, hi ha la plaça de Vicenç Martorell, urbanitzada cap als anys cinquantes.  Segons moltes fonts, aquesta plaça està situada, poc o molt, on havia estat el claustre del convent i l’historiador Joan Rosàs ens va dir que en  algunes de les moltes  trapes metàl·liques de la plaça hi ha accés,  encara ara,  al fossar on enterraven els religiosos. Jo m’hi he passejat,  més d’una vegada,  i he vist trapes clarament de Parcs i Jardins o bé d’altres subministres  però n’hi ha algunes de més grans i sense cap indicació que podrien ser perfectament  els accessos a l’antic cementiri dels Servites del Bonsuccés.

Església del convent del Servites del Bonsuccés 1900

Bibliografia:

ANDRÉS AVELINO PI Y ARIMON.

CAYETANO BARRAQUER. Las casas de religiosos en Cataluña, Barcelona 1906

JOAN ROSÀS. Seminari sobre Els convents del Raval.

   

Els convents del Raval VII

El convent de les Egipcíaques i el convent de les Penedides

Maria Egipcíaca

Maria d’Egipte o Maria Egipcíaca, Egipte cap a 345-Palestina 421, de primer va viure a Alexandria, on sembla que va exercir la prostitució, després,  en un viatge a Palestina,  va experimentar una extraordinària transformació i va iniciar una vida solitària al desert durant 47 anys. El seu sepulcre a Palestina ja era molt visitat el segle VI. La seva pintoresca llegenda: mala vida, conversió, solitud, la va fer molt popular. Va ser venerada com a santa.

El convent de les Egipcíaques estava al actual carrer del mateix nom, davant per davant   de l’Hospital, on ara hi ha la seu del Consell Superior d’Investigacions Científiques.

El convent de les Egipcíaques

Convent i carrer de les Egipcíaques, actual seu  CSIC

El 1617 el Consell de Cent sembla que va autoritzar la carmelita calçada Margarita de Plaza, o Plasa, a tancar el carrer de Picalquers i fer-hi un col·legi monestir de donzelles recollides. Les carmelites calçades eren davant mateix de les Egipcíaques,  separades només pel carrer de l’Hospital. Sembla que el convent de les carmelites calçades es va fundar després de les Egipcíaques, també hi ha divergències sobre si Margarita de Plaza era carmelita calçada o descalça. Per altra banda, l’historiador i erudit, Joan Rosàs, creu  que eren les Egipcíaques les que van tancar el carrer de Picalquers  per a fundar el seu convent.

Sembla, tot són suposicions, que des del 1410 ja hi havia un centre assistencial molt particular que se’n deia Casa de les Egipcíaques o Monestir de les donzelles destinat a la reclusió de dones de moral dubtosa sota la devoció de Maria Egipcíaca. Casualment, o no, aquest local havia estat abans La Galera, una presó de dones que després va anar a parar al carrer de l’Hospital, per això, del carrer de les Egipcíaques també se n’havia dit, antigament, carrer de la Galera.

El  1670, les autoritats van acordar obrir un lloc destinat a dones de dubtosa reputació amb intenció de penedir-se. L’anterior establiment , conegut com Nostra Senyora de la Victòria, s’havia clausurat perquè la comunitat va ser víctima de l’epidèmia de pesta.

Per Setmana Santa i altres festivitats religioses, es recollien les prostitutes i les portaven a les Egipcíaques i algunes s’hi quedaven i prenien hàbit, moltes feien vots, encara que alguns els hi eren prohibits per la seva condició de dones que no eren verges.

El convent va esdevenir petit i el Consell de la Ciutat va comprar, el 1688 un terrenys al carrer de Sant Pau amb la finalitat d’aixecar una casa més gran, el 1699 es van poder  traslladar tot i que la construcció encara no s’havia acabat. Deuria ser el Convent de les Penedides? La data coincideix i el lloc sembla que també.

Carrer de les Penedides en l'actualitat

Les Penedides eren monges agustines, segurament terciàries que també recollien les prostitutes que es penedien i es dedicaven a l’oració i a la penitència. Al carrer de Sant Pau, el 1742, hi havia,  de feia temps,  el temple del convent. Llavors també hi havia la seu de la congregació de l’Esperança. A l’Esperança es va fundar la Casa del Retiro per acollir i protegir dones que renunciessin a la prostitució per a fer vida espiritual, encara que sense vots, eren les hermanes del retiro i la gent en deia la congregació del pecat mortal.  En el convent de les Penedides hi havia un Sant Crist, no gaire gran, que en deien el Sant Crist de les esgarriades.

El convent va passar una època de prosperitat però va quedar molt malparat a causa de la Guerra del Francès, que va afectar força la vida de la comunitat.

A causa de l’exclaustració de 1835 les monges van ser expulsades i  l’edifici va ser enderrocat el 1837 afectat per les obres d’obertura del carrer de la Unió.

L’autoritat ja hem vist que recloïa les prostitutes als convents de les Egipcíaques o al de les Penedides durant les festivitats religioses. Moltes dones que treballaven als bordells miraven les processons des dels balcons i eren observades amb mirades inquisidores per part dels feligresos. En senyal de protesta, conten que, en un bordell del Barri de Ribera, el bordell de la Carassa, les prostitutes es van orinar quan passava la custòdia de la processó del Corpus i les autoritats van tancar aquestes dones a les Egipcíaques. En moltes ocasions aquestes dones, que semblen tan agressives, trobaven en la vida del convent el suport i l’ajut de les antigues col·legues de professió i també un lloc tranquil i de vida reposada i , sovint també,  una compensació econòmica. Les monges oferien un sou diari, amb diners que treien dels lloguers d’uns molins, a aquelles dones que, durant uns dies,  deixessin l’ofici i estiguessin recloses i fessin vida d’oració. Moltes dones, quan veien com era  la vida al convent, s’hi trobaven més bé que al bordell i decidien quedar-s’hi.

A part de les dones que anaven a parar al convent perquè l’autoritat les hi duia també n’hi havia que hi haguessin anat voluntàriament, però no sempre era fàcil.  En aquelles èpoques també hi havia  màfies que les obligaven  a quedar-se  i les tenien molt vigilades i amenaçades per un motiu o per un altre,  i no les deixaven sortir soles al carrer, sempre havien d’anar acompanyades de la governanta de la casa.

La Carassa en el carrer on hi havia el bordell

En el seminari sobre els convents del raval l’historiador Joan Rosàs  va explicar que, quan hi havia una processó, moltes d’aquestes noies baixaven al carrer a veure-la, això no els ho podien prohibir, i quan passaven el grup de les Penedides o de les Egipcíaques, que ja estaven al cas  quan es trobaven prop  dels bordells, els feien lloc a la filera, les noies que volien deixar la prostitució s’hi posaven amb discreció i silenci, seguien devotament  com totes les altres i entraven al convent amb la processó i,  en aquest cas, els matons dels bordells no hi podien fer res, elles ja eren al convent  i, un cop dintre,ells  no s’hi podien oposar.      

Els convents del Raval VI

El Col·legi de Sant Bonaventura dels pares Franciscans i l’Hotel Oriente

Hotel Orient,  antic col·legi de  Sant Bonaventura

A tocar del convent dels Trinitaris hi havia unes cases que van ser enderrocades per a donar pas al carrer de la Unió l’any 1837. Tot seguit hi havia el Col·legi de Sant Bonaventura dels Franciscans. Els inicis del col·legi es deuen a una fundació que van fer el mercader barceloní Pau Canal i la seva muller Àngela, a la fundació s’afegí la donació d’unes cases a la Rambla per part del duc de Cardona. L’església es va consagrar el 1634 i el col·legi s’inaugurà el maig de 1635.

El Col·legi era molt extens

El col·legi es va posar sota l’advocació de Sant Bonaventura i els Franciscans el destinaren a l’estudi de la teologia i de la filosofia , principalment. Era famós per la qualitat de l’ensenyament i només s’hi ingressava per oposició, el col·legi també disposava d’una selecta biblioteca. La dotació fundacional estava destinada a mantenir 24 estudiants, nombre que, gairebé sempre, estava cobert. D’aquí sortien els religiosos franciscans de tota la província.

El 1823 el col·legi va ser enderrocat, junt amb el convent caputxí,  per a fer-hi una plaça dedicada a los héroes españoles   però l’any següent els franciscans el tornarien a reedificar. L’octubre de 1834, amb el pretext de l’epidèmia de còlera, el governador Ayerve ocupà el col·legi i hi va instal·lar les oficines de la policia i del govern civil. La trentena de membres de la comunitat va haver de marxar a corre-cuita i van deixar els seus béns a les monges del convent de Jerusalem, on ara hi ha l’aparcament de la Boqueria o plaça de la Gardunya. De la important biblioteca sabem que 563 volums van passar a la Universitat de Barcelona.

 Com que no hi havia comunitat, el juliol de 1835 no va ser víctima de les flames. Però durant l’avalot del 5 d’agost va ser saquejat i, amb els seus mobles i els documents que hi quedaven, es va fer una pira on es va cremar el cadàver de l’assassinat general Bassa. Tot seguit les oficines policials es traslladaren al convent dels Trinitaris Calçats i va ocupar el col·legi la milícia urbana fins el 1840. El 1836, l’Estat havia intentat guanyar diners tot traient el col·legi a subhasta pública però no ho va poder fer: el duc de Medinaceli el reclamà com a legítim successor de la Casa de Cardona i Aitona, la qual havia cedit els terrenys als franciscans amb l’única finalitat d’ubicar-hi un col·legi.

Mentrestant, l’Ajuntament ja s’havia apropiat de la part de l’hort del col·legi,  que s’extenia per darrera d’unes cases de la Rambla, per a obrir el carrer de la Unió (1836-1837). Aquest carrer empalmava el carrer del Marquès de Barberà amb la Rambla, tot travessant l’antic convent de les Penedides, el carrer de les Tàpies –abans Penedides- , l’hort del col·legi i les cases de la Rambla.

Entre 1838 i 1841 els terrenys de l’antic col·legi van ser ocupats per la societat La Barcelonesa, SA, més tard convertida en La Maquinista Terrestre i Marítima, hereva de la històrica fàbrica Bonaplata, que havia estat incendiada el 6 d’agost de 1835 pels mateixos treballadors.  El temple s’havia enderrocat i només quedava dempeus la part del convent.

Gran Fonda Oriente 1842

Un italià amb molta visió, Franco Durio, veient la immillorable situació del convent,  deuria adquirí l’espai  i hi va instal·lar la luxosa Gran Fonda Oriente , inaugurada el 1842. Al pati de l’antic claustre s’hi va instal·lar el servei de les Diligencias del Oriente de España, que feien trajectes llargs, entre els qual hi havia el de Madrid.

Actualment subsisteixen,  encara que molt modificats, el claustre i part del refetor, que formen part del menjador de l’Hotel Orient, gràcies a la remodelació de l’edifici, projectada el 1881, pel mestre d’obres Eduard Fontseré i Mestres. A la planta baixa hi ha el cafè amb un gran saló de festes, el Salón Condal, que més endavant es va dir Salón Royal o Salón Dorado,   que en realitat és el pati dels claustre de l’antic col·legi. El saló es cobrí amb un sostre de vidre i es decorà amb escultures de famosos artistes, com Enric Clarasó i Rafael Atché.

Antics nínxols dels franciscans al soterrani de l'hotel

Galeria subterrània a l'antic col·legi de Sant Bonaventura

Al soterrani de l’hotel encara es conserven el celler amb part de la cisterna i la cripta, amb unes pintures murals i els nínxols on s’enterraven els religiosos, i també hi ha dues galeries o túnels. El que fou director de l’hotel, Francisco Martínez, ens diu com curiosament “potser l’Hotel Oriente és l’únic hotel del món que té catacumbes”.

Menjador de l'Hotel a l'antic clausre

Sopar institucional

Per aquest pioner de l’hosteleria de Barcelona han passat personatges com Julián Garraye, Franz Liszt, Ferdinand de Lesseps, Manolo Hugué, Mary Pickford, Errol Flynn, Caruso,  Maria Callas, Renata Tebaldi, Carlos Gardel i tants altres. També s’hi hostatjà Hans Chistian Andersen que va ser testimoni de la gran inundació que negà la Rambla el 14 i el 15 de setembre de 1862, després de desbordar-se la riera d’en Malla a l’actual inici de la Rambla de Catalunya. Quan es van enderrocar la muralla  i les torres de Canaletes que,  a més de funció de defensa, contenien les aigües de les rieres que tot baixant de Collserola, passaven pel pla de Barcelona, no es van prendre les mesures  que desviessin els cabals de les rieres.

Torres de Canaletes que tancaven la Rambla abans d'enderrocar la muralla

Bibliografia

Per a aquests escrits sobre Els Convents de Raval m’he documentat, principalment en

FIGUEROLA ROTGER, PERE JORDI i MARTÍ BONET, JOSEP M. La Rambla i els seus convents 1995 Arxiu Diocesà de Barcelona

CIRICI PELLICER, ALEXANDRE. Barcelona pam a pam  1971 Editorial Teide

AMADES, JOAN. Històries i llegendes de Barcelona, passejada pels carrers de la Ciutat Vella 1984 Edicions 62

PELLICER, LLUÍS. Diverses obres.

Gran Enciclopèdia Catalana

ROSÀS, JOAN. Seminari sobre Els convents del Raval 2001

 

Corrandes de l'exili

Els convents del Raval V

El convent de la Mare de Déu de la Bonanova  dels Pares Trinitaris

Església dels Trinitaris a la Rambla, a la dreta el carrer Sant Pau 

En el lloc que ocupaven unes cases a la Rambla a tocar del carrer de Sant Pau, el religiós català Onofre de Sant Tomàs va començar les obres del  convent i de l’església del Trinitaris Descalços el 1633. La nova fundació va haver de vèncer l’oposició de les parròquies i dels convents ja existents,  i la del mateix Consell de Cent però, quan es van acabar les obres,  s’hi traslladà el Santíssim Sagrament en presència dels consellers de Barcelona.

L’església, el convent i l’hort ocupaven els terrenys on ara hi ha el Gran Teatre del Liceu.  El temple, precedit d’un atri descobert, no donava perpendicularment  a la Rambla, sinó que feia diagonal tot seguint la inclinació del carrer de Sant Pau. La façana era marcadament barroca i hi havia un grup escultòric amb una estàtua de mida natural que representava un àngel vestit amb l’hàbit trinitari i flanquejat per dos petits esclaus. Aquest conjunt simbolitzava l’actuació de l’orde que estava dedicada, fonamentalment, a redimir captius i, encara que mutilat, es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Plànol de l'església, convent i hort

La vida conventual del trinitaris era extremadament austera ja que tots els seus esforços estaven destinats a la redempció d’esclaus en terres africanes. Malgrat aquesta tasca tan important no oblidaven les necessitats de la ciutat i ajudaven sempre que calia, com ara durant les epidèmies que va patir la ciutat.

Com que la majoria dels membres de la comunitat eren d’origen castellà, era el temple preferit dels militars i dels funcionaris estatals. Hi havia una cripta especialment destinada a donar sepultura  als oficials del cos de guàrdies espanyols.

De la vitalitat de la comunitat en dona prova que ja el 1690 el vicari general castrense projectés convertir l’església trinitària en parròquia,  però va haver de cedir davant l’oposició d’altres parròquies.

Els Trinitaris van patir saquejos, com molts altres convents, en diverses ocasions, les seves obres d’art van ser cremades,  algunes subhastades i els religiosos van haver d’abandonar el convent  en més d’una ocasió. Van patir les conseqüències de la Guerra del Francès i foren exclaustrats temporalment (1804-1814),  va venir Trienni Liberal  i després el daltabaix de  la Crema dels Convents  l’estiu del 1835. Moltes obres d’art:  imatges, olis, retaules, algunes d'autors notables com Tremulles i Viladomat, van ser destruïdes, va  ser saquejat el convent,  i  les  peces  que  els religiosos van poder preservar,  tot portant-les a altres convents més segurs, van desaparèixer durant  la Setmana Tràgica el 1909. El poc que es va salvar  és  al MNAC.

Com que els religiosos van haver d’abandonar el convent en més d’una ocasió, l’edifici va servir de lloc de reunions polítiques i de magatzem de palla i de civada.

El dia de l’incendi de 1835, la comunitat la integraven trenta-sis membres un dels quals fou assassinat i el superior probablement també. Al dia següent, edifici va ser bàrbarament saquejat i el convent va quedar molt malparat però  una part la van fer servir com a caserna per als milicians i la resta llogada a particulars. De la biblioteca del convent se salvaren  mil tres-cents trenta-dos volums i són a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a la biblioteca de la Universitat de Barcelona.

El 1838 l’Ajuntament va demanar al govern de l’Estat la cessió dels espais  dels Trinitaris Descalços per a ubicar-hi edificis d’ensenyament públic  però, per altra banda, la societat que rebria el nom oficial de Liceu Filharmònic Dramàtic Barcelonès  de S. M. Isabel II, aleshores establerta al convent de Montsió, també va fer la mateixa petició. Aquesta societat serà l’embrió del Gran Teatre del Liceu. El 1844 el govern resolgué a favor del Liceu. Durant el 1844 s’enderrocà el convent,  que ja estava en molt mal estat,  i s’iniciaren les obres del nou teatre sota la direcció de l’arquitecte Francesc d’Assís Soler,  més tard la direcció tècnica passà a mans del també arquitecte  Miquel Garriga i Roca. El mecenatge va ser obra de la mateixa burgesia catalana, entre la qual destacava la figura de Manuel Girona.

Malgrat l’oposició dels veïns i de l’Ajuntament,  que, com ja hem vist,  volia l’espai per a dedicar-lo a ensenyament públic,  el 1847 s’inaugurava el nou teatre i  el conservatori i va ser tot un esdeveniment per a la ciutat. El nou teatre tenia un aforament per a quatre mil espectadors i cinc amfiteatres. Uns mesos més tard es va obrir,  al mateix edifici, el Cercle del Liceu, exponent de la burgesia  barcelonina, que té importants obres d’Alexandre de Riquer i de Ramon Casas.

Ja des dels inicis va començar la gran rivalitat entre el Liceu (liceistes) i l’antic Teatre de la Santa Creu (cruzados) després Teatre Principal. L’empenta del nou teatre es va anar imposant a la tradició de l’antic. Així, mentre Liceu estrenava una esplèndida il·luminació de gas el Principal encara tenia llums d’oli.

Els que treballaven en el nou projecte aviat van agafar notorietat: el director Marià Obiols, el coreògraf Ricard Moragas, els escenògrafs Cambon, Cagé i Thierry.

Gran Teatre del Liceu