Els convents del Raval V

El convent de la Mare de Déu de la Bonanova  dels Pares Trinitaris

Església dels Trinitaris a la Rambla, a la dreta el carrer Sant Pau 

En el lloc que ocupaven unes cases a la Rambla a tocar del carrer de Sant Pau, el religiós català Onofre de Sant Tomàs va començar les obres del  convent i de l’església del Trinitaris Descalços el 1633. La nova fundació va haver de vèncer l’oposició de les parròquies i dels convents ja existents,  i la del mateix Consell de Cent però, quan es van acabar les obres,  s’hi traslladà el Santíssim Sagrament en presència dels consellers de Barcelona.

L’església, el convent i l’hort ocupaven els terrenys on ara hi ha el Gran Teatre del Liceu.  El temple, precedit d’un atri descobert, no donava perpendicularment  a la Rambla, sinó que feia diagonal tot seguint la inclinació del carrer de Sant Pau. La façana era marcadament barroca i hi havia un grup escultòric amb una estàtua de mida natural que representava un àngel vestit amb l’hàbit trinitari i flanquejat per dos petits esclaus. Aquest conjunt simbolitzava l’actuació de l’orde que estava dedicada, fonamentalment, a redimir captius i, encara que mutilat, es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Plànol de l'església, convent i hort

La vida conventual del trinitaris era extremadament austera ja que tots els seus esforços estaven destinats a la redempció d’esclaus en terres africanes. Malgrat aquesta tasca tan important no oblidaven les necessitats de la ciutat i ajudaven sempre que calia, com ara durant les epidèmies que va patir la ciutat.

Com que la majoria dels membres de la comunitat eren d’origen castellà, era el temple preferit dels militars i dels funcionaris estatals. Hi havia una cripta especialment destinada a donar sepultura  als oficials del cos de guàrdies espanyols.

De la vitalitat de la comunitat en dona prova que ja el 1690 el vicari general castrense projectés convertir l’església trinitària en parròquia,  però va haver de cedir davant l’oposició d’altres parròquies.

Els Trinitaris van patir saquejos, com molts altres convents, en diverses ocasions, les seves obres d’art van ser cremades,  algunes subhastades i els religiosos van haver d’abandonar el convent  en més d’una ocasió. Van patir les conseqüències de la Guerra del Francès i foren exclaustrats temporalment (1804-1814),  va venir Trienni Liberal  i després el daltabaix de  la Crema dels Convents  l’estiu del 1835. Moltes obres d’art:  imatges, olis, retaules, algunes d'autors notables com Tremulles i Viladomat, van ser destruïdes, va  ser saquejat el convent,  i  les  peces  que  els religiosos van poder preservar,  tot portant-les a altres convents més segurs, van desaparèixer durant  la Setmana Tràgica el 1909. El poc que es va salvar  és  al MNAC.

Com que els religiosos van haver d’abandonar el convent en més d’una ocasió, l’edifici va servir de lloc de reunions polítiques i de magatzem de palla i de civada.

El dia de l’incendi de 1835, la comunitat la integraven trenta-sis membres un dels quals fou assassinat i el superior probablement també. Al dia següent, edifici va ser bàrbarament saquejat i el convent va quedar molt malparat però  una part la van fer servir com a caserna per als milicians i la resta llogada a particulars. De la biblioteca del convent se salvaren  mil tres-cents trenta-dos volums i són a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a la biblioteca de la Universitat de Barcelona.

El 1838 l’Ajuntament va demanar al govern de l’Estat la cessió dels espais  dels Trinitaris Descalços per a ubicar-hi edificis d’ensenyament públic  però, per altra banda, la societat que rebria el nom oficial de Liceu Filharmònic Dramàtic Barcelonès  de S. M. Isabel II, aleshores establerta al convent de Montsió, també va fer la mateixa petició. Aquesta societat serà l’embrió del Gran Teatre del Liceu. El 1844 el govern resolgué a favor del Liceu. Durant el 1844 s’enderrocà el convent,  que ja estava en molt mal estat,  i s’iniciaren les obres del nou teatre sota la direcció de l’arquitecte Francesc d’Assís Soler,  més tard la direcció tècnica passà a mans del també arquitecte  Miquel Garriga i Roca. El mecenatge va ser obra de la mateixa burgesia catalana, entre la qual destacava la figura de Manuel Girona.

Malgrat l’oposició dels veïns i de l’Ajuntament,  que, com ja hem vist,  volia l’espai per a dedicar-lo a ensenyament públic,  el 1847 s’inaugurava el nou teatre i  el conservatori i va ser tot un esdeveniment per a la ciutat. El nou teatre tenia un aforament per a quatre mil espectadors i cinc amfiteatres. Uns mesos més tard es va obrir,  al mateix edifici, el Cercle del Liceu, exponent de la burgesia  barcelonina, que té importants obres d’Alexandre de Riquer i de Ramon Casas.

Ja des dels inicis va començar la gran rivalitat entre el Liceu (liceistes) i l’antic Teatre de la Santa Creu (cruzados) després Teatre Principal. L’empenta del nou teatre es va anar imposant a la tradició de l’antic. Així, mentre Liceu estrenava una esplèndida il·luminació de gas el Principal encara tenia llums d’oli.

Els que treballaven en el nou projecte aviat van agafar notorietat: el director Marià Obiols, el coreògraf Ricard Moragas, els escenògrafs Cambon, Cagé i Thierry.

Gran Teatre del Liceu