La Casa de la Misericòrdia

La Casa de la Misericòrdia es fundà el 1583 fora muralla a causa de la pesta.   Fou una fundació particular creada pel sacerdot i teòleg d’humanitats de la Universitat de Barcelona, Diego Pérez de Valdivia consternat pel gran nombre de persones pobres que hi havia pels carrers, i per tal d’ integrar-los al treball dins i fora de la casa,  excepte les criatures,  els vells i els impedits a tots se’l posava a treballar, encara que  no tots el pobres volien anar-hi. A molts dels que estaven en condicions de treballar, anar a la Misericòrdia els feia por perquè allà hi havia molta disciplina, els feien treballar, i segurament en jornades dures, i això no feia gràcia a tothom, i les dones de mala vida i els conflictius treballaven engrillonats per por que s’escapessin. La majoria dels acollits eren joves, aleshores hi havia pocs nens i pocs vells.

El 1588, la institució es trasllada al lloc actual,  ja dins la muralla, al carrer d’Elisabets, ocupant hortes dels Infants Orfes, una institució molt més antiga. Per aquell temps es prohibeix de captar per la ciutat i es fa, periòdicament, recollida general de pobres de tota mena i es tanquen  a la Misericòrdia. Tots, però, no hi anaven forçats, molts hi anaven voluntàriament perquè allà tenien un sostre i plat a taula i el fet d’haver de treballar no els deuria fer por.  Els interns hi feien vida de treball i  pregària, i la  dieta i els horaris eren els propis dels convents, la disciplina era estricta. La Misericòrdia,  exercia un control social no sempre negatiu:  a l’església (actual llibreria La Central del Raval) hi havia una caixa per a denunciar les famílies amb nenes de més de vuit anys que no tinguessin recursos per a mantenir-se i no treballessin:  la pederàstia és una pràctica ja molt antiga. També acollien estrangers fins que s’integraven a la vida laboral, la Misericòrdia també funcionava, a la seva manera, com una actual agència de col·locació.

La Casa de la Misericòrdia

Una comunitat de franciscanes tenien cura de la casa des de principis del segle XVIII , atenien els pobres i ensenyaven   les noies a cosir, a brodar, a fer puntes i a fer mitja i a llegir i a escriure i a comptar.

 Totes les deixes que rebien havien de passar per l’administració,  que ho tramitava tot.

El 1772, es reforma i s’amplia tot l’edifici, juntament amb el Col·legi de Sant Guillem d’Aquitània  i els Infants Orfes, fundats el 1370 per Guillem dez Pou per atendre nens pobres de la diòcesi de Barcelona: fins al segle XVIII  hi havia hagut moltes criatures abandonades perquè els pares i els familiars havien mort de les pestes i d’altres malalties o, senzillament, abandonades perquè no els podien mantenir.  Aquests nens anaven en grups, com en ramats, voltant pels carrers a veure què podien trobar, ningú no els recollia perquè hi havia tanta misèria que tothom tenia prou feina. Els Infants Orfes van quedar absorbits per la Misericòrdia i es barrejaren els dos edificis.

Al temps de la meva infància i joventut,  a la Casa de Misericòrdia,  jo hi recordo un col·legi de nenes, ara és mixt, als Infants Orfes, que estava a harmoniosa   placeta dels Àngels, del segle XVI, enderrocada el 1995 o 19996,  un col·legi de carmelites i, enmig de les dues institucions, en el lloc on hi havia hagut  el Col·legi de Sant Guillem d’Aquitània,  l’Institut del Teatre.  Més tard vaig saber que allà on jo recordo l’Institut del Teatre, hi havia hagut abans l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona de la Francesca Bonnemaison,  i després l’Escola de la Dona, fins que es va desplaçar a la casa dels Canonges. Per la seva banda, l’Institut del Teatre es va instal·lar durant uns anys al carrer Sant Pere més Baix, on ara hi ha l’Escola.

Placeta dels Àngels

Col·legi de Sant Guillem 

 Al Col·legi de Sant Guillem d’Aquitània, allà on hi havia hagut l’Institut del Teatre, durant la invasió napoleònica s’hi reunia d’amagat la junta directiva del moviment ciutadà que conspirava contra els francesos.  

Fa uns quants anys es va parlar que el CIDOB  (Centre d’Estudis i Documentació Internacional de Barcelona) volia totes les dependències d’aquell conjunt d’edificis,  i ja fa anys que disposa dels espais dels Infants Orfes i  del  Col·legi de Sant Guillem. La Casa de Misericòrdia ha vist reduïts els seus espais substancialment, ha plantat cara a l’administració, s’ha anat a judici, però sempre ha guanyat l’Ajuntament.

Ara, gairebé tota la Misericòrdia està ocupada pel CIDOB,  però una part, la més central de l’edifici, continua com a institució benèfica i és un centre viu, molt proper al barri, que,  al llarg dels seus més de quatre segles d’existència,  ha anat desenvolupant la seva tasca de manera ininterrompuda. Els seus objectius, fidels a la seva fundació benèfica inicial de servei i solidaritat amb les persones necessitades, han anat adaptant-se i ampliant-se, malgrat la mutilació de l’espai,  d’acord amb les necessitats de cada moment.  Ara  és una fundació que   adreça els seus recursos econòmics i humans  a acollir, en una  residència-internat, al voltant de seixanta nenes procedents de famílies desestructurades o en situacions econòmiques greus. La Fundació els proporciona la permanència en règim obert i  en financia l’alimentació i altres despeses i també financia els seus estudis de Primària i Secundària,  amb l’objectiu d’aconseguir una formació integral i un desenvolupament harmònic a la seva personalitat. Per altra banda, la Fundació deixa l’ús d’ una part de les seves dependències a l’Escola Labouré, escola associada a la UNESCO,  centre públic concertat on actualment segueixen els seus estudis aproximadament uns dos-cents cinquanta nens i nenes de Ciutat Vella, sobretot del Raval.

És una  llàstima que la Fundació Casa de Misericòrdia hagi hagut de suprimir unes activitats culturals que s’hi feien: concerts al mes de juliol al pati,  conferències, seminaris, col·loquis,  rutes que,  tret dels concerts,  gairebé sempre eren sobre temes vinculats al barri. Jo hi vaig fer un seminari, que em va entusiasmar, sobre Els Convents del Raval  dirigit pel professor Joan Rosàs, Tècnic del Servei de Museus de la Generalitat, una persona  cultíssima amb uns coneixements de Barcelona,  dels convents i de les  institucions poc comuns.  Això va ser l’any 2001 i al cap de poc vaig rebre una targeta que deia que  s’havien d’aturar els concerts que feien a l’estiu al pati, per obres. Però, d’aleshores ençà,  no han pogut tornar a fer cap altre activitat perquè les aules on feien els cursos les ha expropiades l’Ajuntament. El que sí funciona i es pot consultar, concertant prèviament la visita, és l’Arxiu Històric  Casa de Misericòrdia de Barcelona.

S’ha dit que aquestes institucions eren centres tristos i repressius i que eren com presons; que els acollits rebien mal tracte; que els que se n’ocupaven tenien molt mal caràcter i que els feien pagar les seves frustracions . En molts casos deuria ser cert, però hi deuria haver de tot. Realment, molta alegria no podia haver-hi , però no sols a aquests centres sinó que tampoc  a les cases particulars dels pobres. En aquelles dures condicions en què molts pares abandonaven els fills perquè no els podien mantenir la situació havia de ser més aviat de gran tristesa.  Caldria situar-se en aquella societat  i en aquelles èpoques. Hi havia molta misèria i no hi havia cap subsidi ni cap ajut que no fossin aquestes institucions. Normalment es mantenien de donacions i almoines,  no cal dir que no es pagaven impostos que revertissin en el benestar col·lectiu, i  la gent, si podia, feia caritat perquè estaven convençuts que això els servia per a l’altra vida. Veient la situació,  jo crec que aquestes institucions van complir una missió que, per altra banda, no feia ningú. De ben segur molts religiosos havien entrat als convents perquè  no tenien on anar però, a parer meu, d’altres hi entraven amb autèntica vocació i destacaven per la seva labor humanitària. En molts casos la màxima ambició d’aquestes persones era que els orfes tinguessin les mateixes oportunitats  que si s’haguessin criat en una família de manera que es poguessin incorporar a la societat amb normalitat. Molts dels religiosos i religioses que portaven a terme aquestes activitats provenien de famílies nobles que ho deixaven tot per a dedicar la seva vida als pobres i als orfes. Sí que era  una època de molt de control social, de molta repressió de tota mena, sexual per descomptat,  però no sols als centres portats per religiosos sinó a tota la societat.  Estàvem lluny encara que es materialitzessin  les idees dels reformadors socials, d’aquells  que reflexionaven i es mobilitzaven per anar eliminant les injustícies del seu temps.

Carrer Ramalleres principis segle XIX

A la porta del  carrer Ramalleres es poden veure, ara ben restaurats, el torn on les mares deixaven les criatures que no podien mantenir, i també la petita escletxa  per a les almoines.  En aquelles èpoques el Raval era una zona amb molts centres religiosos, cases de caritat, hospitals i  el barri era molt menys poblat que el barri de Ribera i això en garantia la discreció.

El torn i la guardiola al c. Ramalleres ara

El Teatre Principal

A Barcelona hi havia molts hospitals no gaire grans provinents de petites donacions de ciutadans que posseïen una fortuneta. Tots aquests hospitals  estaven destinats a unificar-se, sota la protecció del  Consell Municipal de Barcelona,  amb el de la Santa Creu, que es creà  el 1401 en l’indret on hi havia el més important de tots aquests petits hospitals: el d’en Colom, fundat el 1219.  La casa i les hortes de l’anomenat  Hospital d’en Colom havien de servir per a allotjar-hi l’Hospital de la Santa Creu.

Hospital d'en Colom

Es creà amb característiques  d’hospital general  i, com a institució hospitalària, és una de les més antigues del món. El nou edifici constava, essencialment, de quatre ales que envoltaven un pati porticat o claustre. Aquest pati fou enriquit aprofitant les pedres ja tallades i potser esculpides, que s’havien preparat per al projectat Palau Reial de la Rambla, que mai no es va arribar a construir i que el rei Marti les donà per a l’Hospital. L’esplèndida construcció, de grans dimensions i també de singular bellesa, fou elogiada per tots els qui la conegueren.  En una entradeta hi havia el cementiri i la sopa dels pobres (també n’hi havia a la Pia Almoina) i per la mateixa entrada s’accedia al Pati de les Comèdies. L’hospital tenia el monopoli de fer representacions per a poder mantenir -se.  Llavors era l’únic lloc on estava permès de fer comèdia, tret de les esglésies on només s’hi feien representacions religioses.  Les senyores, ben mudades, que anaven al teatre es queixaven de veure tants pobres i també de veure els morts que portaven al cementiri. A més la sala tampoc deuria tenir gaires condicions i, segurament, no deuria ser gaire gran.

Hospital de la Santa Creu des del carrer de l'Hospital

  L’any 1568, Felip II concedí  a l’Hospital de la Santa Creu el privilegi de construir un teatre a Barcelona, que de ben segur, seria més gran i amb més condicions que l’antic Pati de les Comèdies. El benefici del teatre hauria de continuar essent destinat a la caritativa institució. El llegat del terreny que feu Joan Bosch permeté d’ aixecar, l’any 1603,  un teatre a  la Rambla, a l’indret anomenat,  des d’aleshores, pla de les Comèdies.  De primer era un edifici de fusta  que fou substituït el 1787 per un altre d’obra que s’incendià el 1788, va ser reconstruït gràcies a donacions que van fer particulars, entre ells hi havia el comte de l’Asalto.  En el reconstruït  teatre fou representada per primera vegada al país òpera italiana, el 1790. Antigament anomenat Corral o Casa de les Comèdies i després Casa de l’Òpera acabà  anomenant-se Teatre de la Santa Creu. Durant l’any 1847 fou objecte d’una gran restauració per bé que se’n respectà l’estructura corbada. Se’n digué aleshores Teatre Principal, nom que ha arribat fins a nosaltres.

El Teatre Principal

  De primer, i durant molts anys, com a propietat de l’hospital,  era regit per una junta de canonges que l’arrendava a l’empresari que oferia millors condicions. Hom estava obligat a fer-hi una temporada teatral que s’iniciava per Pasqua i s’acabava a la quaresma següent i a mantenir dues companyies: una d’òpera italiana, des del 1790, i una altra de comèdia. Els actors d’ òpera eren, generalment, contractats a Itàlia i els de comèdia, gairebé sempre, contractats a Madrid, la qual cosa era un obstacle per a representar drames en català, però durant el segle XVIII i el segle XIX van ser freqüents els sainets catalans que augmentaren en nombre i en importància després del 1830. S’hi feien concerts durant la quaresma, s’hi feien espectacles de circ , exhibicions gimnàstiques, jocs de mans, comèdies de màgia, hi tingué molta importància la sarsuela, l’òpera s’hi mantingué malgrat la competència del Liceu de Montsió, des del 1837, que esdevingué Gran Teatre del Liceu, amb el nou local inaugurat  el 1847, gairebé al costat. Quan passà a dir-se Teatre Principal  procurà contractar cantants i representar òperes més atractives que les del Liceu però, en definitiva, fou el Liceu el que s’imposà.  Una campanya popular el 1889, dirigida pel  crític musical F. Virella i Cassañes , impedí que el teatre fos  enderrocat. Al segle XX va ser un centre important de teatre català Després  sofrí diversos incendis i perdé prestigi.  Posteriorment fou convertit en cinema i ara està tancat i no es parla mai de recuperar-lo.

Primera seu de l'Ateneu Barcelonès

El teatre pròpiament dit ocupava tan sols una part de l’edifici.  La planta principal, consistent en una sala circular neoclàssica, coberta amb una cúpula, fou residència del naixent  Ateneu Barcelonès.      Segons Alexandre Cirici, en el seu llibre Barcelona pam a pam, en els baixos hi havia hagut el cafè del Lyon d’Or, que heretà la tradició literària de l’antic Cafè de les Delícies, on es reunien Bofarull, Victor Balaguer i altres, i d’on va sortir la idea de la restauració dels Jocs Florals, el 1859. El Lyon d’Or, després desfigurat com a snack bar, era el centre d’un tipus de vida i intel·lectual pels voltants del 1900. Cap a la part posterior s’amagava,  fins als anys seixantes,  una poètica sala circular, de dos pisos, construïda tota ella amb ferros i miralls de mitjan segle XIX. Era el local de l’antic Cafè Cuyàs, on s’havien reunit els escriptors Conrad Roure, Valentí Almirall, Joaquim Pi i Margall, Pitarra i Albert Llanes i, a més a més  molts artistes.     

Als anys  cinquantes i seixantes, quan ja era cinema, hi recordo uns baixos ocupants per bars, hi havia el Panam’s , un night club sempre ple mariners  de la Sexta Flota,   taquilles de venda d’entrades per als toros, tot molt degradat, la façana molt descuidada, després,  ja cap al últims anys norantes, hi van tornar a fer teatre, semblava que la cosa anava bé però finalment  no hi van fer obres i el van tancar. A Josep M. Flotats li havia sentir a dir, més d’una vegada, que s’havia de recuperar el Principal però, de moment ningú n’hi ha fet cas.

L'ofici del meu avi matern

Quan jo tenia vuit anys va morir el meu avi matern però el recordo com si fos ara, era una persona  reposada i poc enraonadora que no li agradava fer-se veure,  per altra banda  la meva mare m’ havia explicat que  era molt espavilat i que  sabia molt bé com havia de tractar els clients i com oferir-los  les seves creacions.  Es deia Josep i tothom li deia Pepet. Tenia una gran habilitat per a treballar el fang:  feia uns cantirets i uns porronets de fang amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat que, a Montserrat, els venien a la botiga dels records
.

 També va crear uns gossets,   que representaven el gos de la Casilla, que van tenir molt èxit, jo recordo com amb un d’ells jugava de petita però, malauradament, no sé què se’n va fer.

 Feia unes figuretes de pessebre de fang (llavors totes ho eren, tret  que  al cap d’uns anys  en van sortir unes que eren de plom) molt boniques.

 Per vendre les figuretes tenien parada a la fira de Santa Llúcia cada any i la meva mare, que  encara era molt joveneta,  s’estava a la parada. M’havia explicat moltes anècdotes de la fira d’aquells anys i de com tot havia anat canviant o evolucionant. Quan muntaven la parada a la fira de Santa Llúcia deuria ser  durant els anys vints i fins que va esclatar la guerra. 

La meva mare havia après molt bé l’ofici, principalment pel que feia als acabats, o sigui polir afinar i, sobretot, decorar i pintar.  En els objectes destinats a Montserrat, va tenir un gran èxit un trenet que ella hi pintava, era un trenet molt simple però fet amb molta habilitat que representava els cremallera. De fet,  decorant objectes i joguines, primer de fang,  de vidre, d’ alumini i desprès ja de plàstic, hi va treballar tota la vida, s’havia format, només a casa en el negoci familiar,  és allà on va aprendre a pintar.  Recordo, de petita, quan de vegades, veient el que feia, li preguntaven a quina escola de dibuix havia anat i quan deia que a cap; que ho havia aprés a casa no s’ho creien.

El meu avi sempre estava molt al cas de les modes del moment i va  reproduir la figura del Maginet Pelacañes, personatge radiofònic molt popular a principis dels anys trentes creat pel  locutor català Josep M. Tarrassa. Durant els anys cinquantes, en ple franquisme, el seu programa El examen de Maginet va arribar a ser tan famós que l’empresa La Voz de su amo en va fer una versió discogràfica.

Dibuix del Maginet 

Propaganda de la Voz de su Amo

El Maginet de fang fet per l'avi

Jo tinc al corredor de casa, emmarcada i penjada, una carta de la Walt Disney’s  autoritzant-lo a reproduir els seus Pinocchios  i altres personatges, aquesta autorització és de l’agost de 1940.

Carta de Walt Disnwy's

 També van sortir de les seves mans uns animalets molt petits: gossets, conillets, ovelletes, aneguets  i també uns porronets que, ben pintats i decorats per la meva mare, els hi compraven algunes pastisseries acreditades per a posar-los com a sorpresa als tortells de Sant Antoni i de Reis. La idea de posar una figureta va ser d’ell, abans s’hi posava, només, una fava.

Però després de la guerra les coses es van complicar molt, tot era molt difícil, a més, cap a l’any 1949 o 1950, el meu avi es va posar molt malalt i no podia treballar, llavors no hi havia ajuts i, com que treballava pel seu compte, no va trobar cap recolzament i ni li havia passat pel cap patentar res.  Va morir l’any 1951 i amb ell va morir el taller, ningú no va poder continuar. La meva àvia, que encara era bastant jove, ajudada de la meva mare i de la meva tia,   ho va intentar però no se’n va sortir,  en aquells moments les artesanies es valoraven poc, havien aparegut nous materials que, llavors, com a novetat, tenien més sortida, començaven els objectes de plàstic, i amb ells també van canviar els  sistemes  de producció tot estava mecanitzat i en un dia podien produir el que en el taller, tot fet a mà,  se’n  trigaven vuit o deu, per exemple.  Val a dir que, cap a l’any 1945, encara en vida de l’avi, el negoci ja començava a anar a mal borràs.

Jo de petita recordo que, moltes vegades,  ajudava a polir figuretes quan sortien del forn i el meu avi o la meva àvia les treien  del motllo, amb el fang encara fresc  i tou, recordo com m’agradava aquesta feina, que per a mi era un joc, el fang fresc entre els dits em feia una sensació difícil de descriure.  Cada any,  vaig tres o quatre vegades a la fira de Santa Llúcia i sempre penso amb el meu avi, amb la meva mare i amb les peces que van arribar a sortir d’aquell petit taller familiar.