dilluns, 5 de desembre del 2011

Un menú del temps de la guerra



Recordo com m’agradava de petita anar amb els pares a les trobades amb la seva colla d’amics.  Eren parelles que es coneixien de tota la vida,  la meva mare ja havia anat a l’escola amb la majoria de les amigues, altres es coneixien des que van començar a treballar i tots, des de molt joves, ja anaven d’excursió junts. De fet, aquesta colla d’amics es van anar relacionant sempre, quan els fills vam ser grans ells es trobaven i feien excursions i sortides, només la mort els va anar separant.

Recordo com eren d’animades aquelles converses del temps de la meva infància. Eren gent amb sentit de l’humor,  que aquells anys foscos del franquisme sabien divertir-se sense haver de gastar gaire. Tots havien viscut el desastre de la guerra però en aquestes trobades, on també hi érem els fills, si es parlava de la guerra era d’aspectes que semblaven còmics perquè ells ho volien, encara que el fons, de gran me n’he adonat, fos molt trist. Recordo com una vegada la Carmeta, que tot ho explicava amb tanta gràcia, deia que una coneguda havia anat a fer companyia a la futura sogra perquè el fill era al front, la noia va veure a la cuina un setrill ple d’oli, ella que a casa seva feia mesos que no n’havien aconseguit ni una trista ampolleta. Deia la Carmeta que mentre la sogra s’havia entretingut al replà de l’escala amb una veïna que havia trucat a buscar no sé què la noia va entrar a la cuina i va beure, a galet, un bon raig d’oli.
Mai no parlaven de quan un noi de la colla va morir al front, ni de quan alguns germans més petits els havien enviat a l’Ebre als disset anys, ni de quan les noies havien hagut d’anar a pobles a buscar menjar ni dels bombardejos sobre Barcelona.

També em feia molta gràcia quan explicaven que, durant la guerra, corrien unes receptes de sopes que totes començaven per: “agafes aigua” i continuaven “si tens una cebeta la hi poses si no és igual, si tens una patata la hi poses si no és igual, si tens... si no és igual” i explicaven, tot rient, com el suculent plat podia acabar amb un trist plat d’aigua de l’aixeta.