Els Tres Tombs

Els Tres Tombs al segon terç del segle XIX, segons un dibuix de Ramon Puiggarí

La festa dels Tres Tombs es celebra, cada any, al barri de Sant Antoni i a molts altres indrets. A Barcelona, antigament, aquesta festa era organitzada per tres gremis: el  dels llogaters de mules, el dels traginers de Ribera i el des bastaixos (que traginaven tot el que arribava per mar), el gremi més ric i més important era el dels llogaters de mules. Sant Antoni Abat es celebra el 17 de gener per això en moltes comarques dels Països Catalans en diuen sant Antoni del gener, també és conegut per sant Antoni del porquet o per sant Antoni dels ases però a casa l’anomenàvem sant Antoni del burros.

Els tres gremis, amb els abanderats ben guarnits amb les millors robes, amb barret de copa, seguits per les bandes de música i pels carruatges, feien cap a la plaça del Pedró i d’allí al final del carrer Sant Antoni a tocar del convent dels antonians, prop del Portal de Sant Antoni, que per cert va ser l’última porta en ser enderrocada de la muralla. Els membres de la comitiva portaven tots un tortell al braç, a tall de gran braçalet, el tortell era tradició ja al segle XVI.

Sant Antoni Abat és el patró dels animals domèstics, els que conviuen amb l’home, per això aquest dia es porten els animals a beneir.

Els anys van anar fent evolucionar el transport i posteriorment organitzaven la festa el gremi de cotxers i el gremi de carreters. Els antonians ja no hi eren, del meravellós convent d’estil gòtic i amb obres de Jaume Huguet només en queda un tros de façana  al carrer de sant Antoni Abat, tot va ser destruït durant la Setmana Tràgica, en el lloc on hi havia hagut els antonians hi van bastir un nou edifici els escolapis.

Al meu barri, gairebé al costat de casa, en uns baixos, hi vivia una família que eren cotxers  de cavalls ja des d’algunes generacions, en dèiem a cal Cotxero. Llavors, però, es guanyaven la vida amb un taxi, que el portava el fill, però jo de bastant petita encara hi havia aconseguit un cotxe de cavalls, deuria ser cap a la meitat dels anys cinquantes i aquest cotxe només els el llogaven per a algun casament especial i, això sí, ho recordo com si fos ara, per a moltes comunions i també per a enterraments. Recordo el pare, un senyor gran, sempre assegut en una cadira, que cada matí li treien el néts,  a la porta de casa seva, es deia Paco Gómez i, en aquella època, era el membre més antic del gremi de cotxers de cavalls, ell no havia arribat a portar mai el taxi, sempre va ser cotxer.

Cotxe de cavalls del darrer terç del segle XIX, 

Vivíem prop de la Ronda, on es feia la festa, però no anàvem mai a veure-la perquè, cada any, després de la cavalcada, de la  benedicció del animals i d’anar a la plaça de sant Jaume, abans de retirar-se, venien els Tres Tombs a retre homenatge al senyor Paco, com a deferència per la seva condició de cotxer més antic i ell continuava assegut a la seva cadira perquè ja no podia caminar. Jo encara veig com tots el veïns ho miràvem, des dels balcons, i tots, veient el senyor Paco tan emocionat, ens sentíem també emocionats, ens semblava que la festa també era una mica la nostra festa. Els genets es posaven davant d’ell, tots formats, saludaven i feien saludar els cavalls tot abaixant el cap, ell els saludava amb la mà, ja no es podia posar dret. Jo veia com a la meva àvia els ulls se li omplien de llàgrimes i deia: “pobre Paco deu estar tot l’any esperant aquest dia”

La cavalcada dels Tres Tombs el 22 de gener de 2012

El senyor Paco va morir i els Tres Tombs ja no venien, nosaltres vam marxar del barri, el barri ha anat  canviant molt però la festa encara es celebra. Actualment l’organitzen La Federació dels Tres Tombs de Sant Antoni de Barcelona, l’Arca de Noé, l’Associació de Veïns del Barri de Sant Antoni, la Germandat de Sant Antoni Abat i Sant Antoni Comerç i, ara, la festa es fa escaure el segon dissabte del mes de gener.

Tot per un trist sopar

La Publicitat fou un diari en català, es va publicar de l’1 d’octubre de 1922 al 23 de gener de 1939, tres dies abans que les tropes de Franco entressin a Barcelona. Procedia de  l’antic diari en castellà La Publicidad i,  arran de l’adquisició del diari pel partit polític Acció Catalana, es va publicar en català. Va ser el principal òrgan del catalanisme intel·lectual i hi col·laboraren el millors escriptors: Pompeu Fabra, Carles Riba, Josep Pla, Carles Sentís, Josep Vicenç Foix, Antoni Rovira i Virgili, Carles Soldevila, Josep M. De Sagarra... El diari mantingué el seu catalanisme durant la Dictadura de Primo de Rivera però fou suspès arran dels fets del 6 d’octubre de 1934. La redacció i els tallers eren al carrer  del  Marquès de Barberà però durant la guerra els tallers foren destruïts pel bombardeig del 18 de març de 1938 i van ser traslladats a un local de la Rambla de Catalunya.

El meu avi patern era linotipista de La Publicitat i entrava a treballar a mitja tarda i plegava a la matinada, quan els diaris ja eren al carrer. El meu pare, que deuria tenir uns onze o dotze anys, cada dia li anava a portar el sopar amb un cistellet.  Un dia, en una cantonada,  se li va acostar un senyor, que segons el meu pare, anava ben vestit,  i li va dir: "què nano, a portat sopar oi?" I el meu pare, que era jovenet i  no tenia cap malícia,  va dir que sí; que anava a portar el sopar al pare que treballava al diari, al carrer Barberà.  Al meu pare ni li va passar pel cap comentar res a casa, per tant no el van poder advertir. Aquest home el deuria vigilar ja feia dies i sabia a quina hora passava. Un altre dia se li acosta i li diu: "hola noi, conec el teu pare perquè treballem junts", cosa que era mentida, "i m'ha dit que ja li puc portar el sopar jo; que no cal que hi vagis tu",  i el meu pare li va donar el cistell amb el sopar. Quan va arribar a casa i ho va explicar a la mare ella li va dir: "ja t'has deixat enredar, t'han robat el sopar!"  I  va sortir corrents, amb un altre sopar   i amb l’esperança de trobar l’home. Evidentment no el va trobar,  deuria haver anat  lluny  per a poder menjar tranquil. Després,  durant uns dies, la meva àvia l’acompanyava  però aviat  ja hi va tornar a anar sol i mai més li van robar el sopar.  

El meu avi, Antonio Moya Ortega, a l'època que treballava a La Publicitat

La desfeta i l'exili

CORRANDES DE L’EXILI

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense dir re...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena

L’estimada m’acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya)

Perquè ens perdoni la guerra,

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

I demà més lluny potser,

no em moriré d’enyorança

ans d’enyorança  viuré.

Em ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

“Com el Vallès no hi ha res”

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt de pujol

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

      Joan Oliver Pere Quart

        Royssi-en-Brie, abril 1939

Els paracaigudes

Homenatge a unes persones anònimes.

Quan jo vaig conèixer l’Angelina ella deuria tenir poc més de cinquanta anys i  jo en tenia vint-i-dos,  era l’any 1966. Va ser a París on ella llavors vivia, en una mansarda de la rue de Grenelle. D’ençà del final  de la Guerra Civil s'’havia hagut exiliar amb el seu marit i amb la seva mare, la Roseta, gran  amiga i companya de feina de la meva àvia Doloretes. L’Angelina i la meva mare eren també molt amigues, ja  de petites,  i no s’havien vist des que en Franco va ocupar Barcelona. L’Angelina, el marit i també la Roseta havien lluitat molt al costat de la República, sobre tot durant la guerra. Eren tots tres militants molt actius del PSUC. L’Angelina, quan jo la vaig conèixer,  estava del tot integrada a París, s’hi trobava bé, no ho podia negar,  però enyorava molt Catalunya i sempre parlava del seu barri de Sants. Després del malson de la guerra aquí i de les penalitats de la retirada, els va tocar viure la guerra a França amb l’ocupació dels nazis. Abans d’estar del tot instal·lats a París  van anar d’un lloc a altre, en albergs, cases per a refugiats, normalment en allotjaments en males condicions, van passar molt de fred (les tropes franquistes van entrar a Barcelona un 26 de gener) i van haver de patir molt.

 Un cop a París van decidir no moure’s de França;  no van voler anar a Amèrica i van lluitar tots tres a França per la llibertat.  Després del desembarcament de Normandia  el marit va creure que era el moment de tornar a entrar a Catalunya per lluitar contra Franco des del país, i es va afegir al grup de guerrillers que operaven a la Vall d’Aran.  Va ser detingut i es va passar molts anys a la presó. Quan en va sortir ell volia tornar a París, on tenia la família, quan ja era fora de França va néixer el seu fill. Però la direcció del partit volia que es quedés clandestinament, ell no hi va estar d’acord, va dir que la policia ja el tenia fitxat; que el coneixien molt i que el tornarien a agafar de seguida, a més volia conèixer el fill. Com que no va obeir la consigna de la direcció va ser expulsat del partit. L’Angelina i la mare continuaven fidels a les seves idees però van fer costat al marit i van deixar de militar també. No sé quan va morir el marit  però sé que l’Angelina es va quedar viuda bastant jove, la guerra, l’exili, la guerrilla i, sobretot, la presó van debilitar la salut del marit. Després de la guerra les coses a França van anar millorant molt, els exiliats espanyols eren molt ben vistos llavors, pràcticament tots havien lluitat contra els nazis, van estar a la Resistència i molts van anar a parar a camps de concentració i tot això feia que se’ls considerés. L’Angelina era molt bona modista, a Barcelona ja treballava per a cases d’anomenada i a França sempre es va guanyar molt bé la vida cosint, va cosir, fins que es va jubilar, per les millors cases de moda de París.  Cap als anys seixantes  cada mes d’agost llogava un pis a Andorra per a poder sentir parlar català, i somiar que estava a Catalunya, el llogava a Sant Julià de Lòria,  no volia ni sentir parlar d’estar-se  en una altra parròquia més turística, deia que a Sant Julià es   notava més a la vora de Catalunya, hi anaven ella i la mare, el marit ja era  mort. Aquí, a Sant Julià,  alguns estius, els meus pares amb dues o tres parelles més les anaven a visitar i, m’havia explicat la meva mare que es passaven llargues estones parlant de la guerra, de tot el que havien hagut de viure, de Catalunya, del català i també dels temps de la  joventut, de quan eren nenes i els pares encara eren joves, ella preguntava per veïns i amics del barri, es recordava de tot i  estava assedegada d’informació, volia saber-ho tot.

L’Angelina tenia molt bon caràcter i era alegre com unes castanyoles i tenia molt de sentit de l’humor i, amb la gent jove,  si no se li ho demanava, no acostumava a parlar ni de la guerra ni de l’exili, encara que el passat l’havia marcada no era persona de mirar enrere.  Però quan jo anava a París m’agradava que m’expliqués tot el que havia viscut i un dia em va parlar dels anys terribles de la Resistència, quan sempre havien d’estar amb ai al cor, deia que no els podia oblidar,   no podia oblidar els amics  morts o empresonats pels nazis ni els que havien anat a parar a camps de concentració, només quan li ho preguntàvem ens explicava aquells desastres.

Un dia em va explicar que no es podia treure del cap la figura d’aquell oficial alemany quan havien anat a la petita casa on vivien, en aquells moments, a la població de Montluçon,   per ser  sospitosos com a comunistes i republicans exiliats. La imatge de  l’alemany al terradet de la casa agafant-se amb la mà a la corda d’estendre la roba, dret com un estaquirot mentre donava ordres a  dos ajudants que anaven fent l’escorcoll, la tenia ben present. Quan ho recordava el cor se li encongia i, encara llavors, que ja havien passat tants anys, s’esgarrifava només de pensar que aquella corda d’estendre la roba eren uns paracaigudes descosits i ben cargolats que feien d’estenedors. Ells custodiaven aquells paracaigudes per quan els maquis els necessitessin i els havien assignat a ella perquè, com que era molt bona modista, els sabria transformar i tornar a muntar si calia. Per sort aquells policies no es van adonar que allò eren paracaigudes i aquesta aventura no va tenir conseqüències però jo tampoc no ho he oblidat i sempre que veig una pel·lícula o llegeixo algun escrit sobre la Resistència i els nazis em ve al cap l’Angelina i la seva vida.