L'ofici del meu avi matern

Quan jo tenia vuit anys va morir el meu avi matern però el recordo com si fos ara, era una persona  reposada i poc enraonadora que no li agradava fer-se veure,  per altra banda  la meva mare m’ havia explicat que  era molt espavilat i que  sabia molt bé com havia de tractar els clients i com oferir-los  les seves creacions.  Es deia Josep i tothom li deia Pepet. Tenia una gran habilitat per a treballar el fang:  feia uns cantirets i uns porronets de fang amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat que, a Montserrat, els venien a la botiga dels records
.

 També va crear uns gossets,   que representaven el gos de la Casilla, que van tenir molt èxit, jo recordo com amb un d’ells jugava de petita però, malauradament, no sé què se’n va fer.

 Feia unes figuretes de pessebre de fang (llavors totes ho eren, tret  que  al cap d’uns anys  en van sortir unes que eren de plom) molt boniques.

 Per vendre les figuretes tenien parada a la fira de Santa Llúcia cada any i la meva mare, que  encara era molt joveneta,  s’estava a la parada. M’havia explicat moltes anècdotes de la fira d’aquells anys i de com tot havia anat canviant o evolucionant. Quan muntaven la parada a la fira de Santa Llúcia deuria ser  durant els anys vints i fins que va esclatar la guerra. 

La meva mare havia après molt bé l’ofici, principalment pel que feia als acabats, o sigui polir afinar i, sobretot, decorar i pintar.  En els objectes destinats a Montserrat, va tenir un gran èxit un trenet que ella hi pintava, era un trenet molt simple però fet amb molta habilitat que representava els cremallera. De fet,  decorant objectes i joguines, primer de fang,  de vidre, d’ alumini i desprès ja de plàstic, hi va treballar tota la vida, s’havia format, només a casa en el negoci familiar,  és allà on va aprendre a pintar.  Recordo, de petita, quan de vegades, veient el que feia, li preguntaven a quina escola de dibuix havia anat i quan deia que a cap; que ho havia aprés a casa no s’ho creien.

El meu avi sempre estava molt al cas de les modes del moment i va  reproduir la figura del Maginet Pelacañes, personatge radiofònic molt popular a principis dels anys trentes creat pel  locutor català Josep M. Tarrassa. Durant els anys cinquantes, en ple franquisme, el seu programa El examen de Maginet va arribar a ser tan famós que l’empresa La Voz de su amo en va fer una versió discogràfica.

Dibuix del Maginet 

Propaganda de la Voz de su Amo

El Maginet de fang fet per l'avi

Jo tinc al corredor de casa, emmarcada i penjada, una carta de la Walt Disney’s  autoritzant-lo a reproduir els seus Pinocchios  i altres personatges, aquesta autorització és de l’agost de 1940.

Carta de Walt Disnwy's

 També van sortir de les seves mans uns animalets molt petits: gossets, conillets, ovelletes, aneguets  i també uns porronets que, ben pintats i decorats per la meva mare, els hi compraven algunes pastisseries acreditades per a posar-los com a sorpresa als tortells de Sant Antoni i de Reis. La idea de posar una figureta va ser d’ell, abans s’hi posava, només, una fava.

Però després de la guerra les coses es van complicar molt, tot era molt difícil, a més, cap a l’any 1949 o 1950, el meu avi es va posar molt malalt i no podia treballar, llavors no hi havia ajuts i, com que treballava pel seu compte, no va trobar cap recolzament i ni li havia passat pel cap patentar res.  Va morir l’any 1951 i amb ell va morir el taller, ningú no va poder continuar. La meva àvia, que encara era bastant jove, ajudada de la meva mare i de la meva tia,   ho va intentar però no se’n va sortir,  en aquells moments les artesanies es valoraven poc, havien aparegut nous materials que, llavors, com a novetat, tenien més sortida, començaven els objectes de plàstic, i amb ells també van canviar els  sistemes  de producció tot estava mecanitzat i en un dia podien produir el que en el taller, tot fet a mà,  se’n  trigaven vuit o deu, per exemple.  Val a dir que, cap a l’any 1945, encara en vida de l’avi, el negoci ja començava a anar a mal borràs.

Jo de petita recordo que, moltes vegades,  ajudava a polir figuretes quan sortien del forn i el meu avi o la meva àvia les treien  del motllo, amb el fang encara fresc  i tou, recordo com m’agradava aquesta feina, que per a mi era un joc, el fang fresc entre els dits em feia una sensació difícil de descriure.  Cada any,  vaig tres o quatre vegades a la fira de Santa Llúcia i sempre penso amb el meu avi, amb la meva mare i amb les peces que van arribar a sortir d’aquell petit taller familiar.