La Casa de la Misericòrdia

La Casa de la Misericòrdia es fundà el 1583 fora muralla a causa de la pesta.   Fou una fundació particular creada pel sacerdot i teòleg d’humanitats de la Universitat de Barcelona, Diego Pérez de Valdivia consternat pel gran nombre de persones pobres que hi havia pels carrers, i per tal d’ integrar-los al treball dins i fora de la casa,  excepte les criatures,  els vells i els impedits a tots se’l posava a treballar, encara que  no tots el pobres volien anar-hi. A molts dels que estaven en condicions de treballar, anar a la Misericòrdia els feia por perquè allà hi havia molta disciplina, els feien treballar, i segurament en jornades dures, i això no feia gràcia a tothom, i les dones de mala vida i els conflictius treballaven engrillonats per por que s’escapessin. La majoria dels acollits eren joves, aleshores hi havia pocs nens i pocs vells.

El 1588, la institució es trasllada al lloc actual,  ja dins la muralla, al carrer d’Elisabets, ocupant hortes dels Infants Orfes, una institució molt més antiga. Per aquell temps es prohibeix de captar per la ciutat i es fa, periòdicament, recollida general de pobres de tota mena i es tanquen  a la Misericòrdia. Tots, però, no hi anaven forçats, molts hi anaven voluntàriament perquè allà tenien un sostre i plat a taula i el fet d’haver de treballar no els deuria fer por.  Els interns hi feien vida de treball i  pregària, i la  dieta i els horaris eren els propis dels convents, la disciplina era estricta. La Misericòrdia,  exercia un control social no sempre negatiu:  a l’església (actual llibreria La Central del Raval) hi havia una caixa per a denunciar les famílies amb nenes de més de vuit anys que no tinguessin recursos per a mantenir-se i no treballessin:  la pederàstia és una pràctica ja molt antiga. També acollien estrangers fins que s’integraven a la vida laboral, la Misericòrdia també funcionava, a la seva manera, com una actual agència de col·locació.

La Casa de la Misericòrdia

Una comunitat de franciscanes tenien cura de la casa des de principis del segle XVIII , atenien els pobres i ensenyaven   les noies a cosir, a brodar, a fer puntes i a fer mitja i a llegir i a escriure i a comptar.

 Totes les deixes que rebien havien de passar per l’administració,  que ho tramitava tot.

El 1772, es reforma i s’amplia tot l’edifici, juntament amb el Col·legi de Sant Guillem d’Aquitània  i els Infants Orfes, fundats el 1370 per Guillem dez Pou per atendre nens pobres de la diòcesi de Barcelona: fins al segle XVIII  hi havia hagut moltes criatures abandonades perquè els pares i els familiars havien mort de les pestes i d’altres malalties o, senzillament, abandonades perquè no els podien mantenir.  Aquests nens anaven en grups, com en ramats, voltant pels carrers a veure què podien trobar, ningú no els recollia perquè hi havia tanta misèria que tothom tenia prou feina. Els Infants Orfes van quedar absorbits per la Misericòrdia i es barrejaren els dos edificis.

Al temps de la meva infància i joventut,  a la Casa de Misericòrdia,  jo hi recordo un col·legi de nenes, ara és mixt, als Infants Orfes, que estava a harmoniosa   placeta dels Àngels, del segle XVI, enderrocada el 1995 o 19996,  un col·legi de carmelites i, enmig de les dues institucions, en el lloc on hi havia hagut  el Col·legi de Sant Guillem d’Aquitània,  l’Institut del Teatre.  Més tard vaig saber que allà on jo recordo l’Institut del Teatre, hi havia hagut abans l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona de la Francesca Bonnemaison,  i després l’Escola de la Dona, fins que es va desplaçar a la casa dels Canonges. Per la seva banda, l’Institut del Teatre es va instal·lar durant uns anys al carrer Sant Pere més Baix, on ara hi ha l’Escola.

Placeta dels Àngels

Col·legi de Sant Guillem 

 Al Col·legi de Sant Guillem d’Aquitània, allà on hi havia hagut l’Institut del Teatre, durant la invasió napoleònica s’hi reunia d’amagat la junta directiva del moviment ciutadà que conspirava contra els francesos.  

Fa uns quants anys es va parlar que el CIDOB  (Centre d’Estudis i Documentació Internacional de Barcelona) volia totes les dependències d’aquell conjunt d’edificis,  i ja fa anys que disposa dels espais dels Infants Orfes i  del  Col·legi de Sant Guillem. La Casa de Misericòrdia ha vist reduïts els seus espais substancialment, ha plantat cara a l’administració, s’ha anat a judici, però sempre ha guanyat l’Ajuntament.

Ara, gairebé tota la Misericòrdia està ocupada pel CIDOB,  però una part, la més central de l’edifici, continua com a institució benèfica i és un centre viu, molt proper al barri, que,  al llarg dels seus més de quatre segles d’existència,  ha anat desenvolupant la seva tasca de manera ininterrompuda. Els seus objectius, fidels a la seva fundació benèfica inicial de servei i solidaritat amb les persones necessitades, han anat adaptant-se i ampliant-se, malgrat la mutilació de l’espai,  d’acord amb les necessitats de cada moment.  Ara  és una fundació que   adreça els seus recursos econòmics i humans  a acollir, en una  residència-internat, al voltant de seixanta nenes procedents de famílies desestructurades o en situacions econòmiques greus. La Fundació els proporciona la permanència en règim obert i  en financia l’alimentació i altres despeses i també financia els seus estudis de Primària i Secundària,  amb l’objectiu d’aconseguir una formació integral i un desenvolupament harmònic a la seva personalitat. Per altra banda, la Fundació deixa l’ús d’ una part de les seves dependències a l’Escola Labouré, escola associada a la UNESCO,  centre públic concertat on actualment segueixen els seus estudis aproximadament uns dos-cents cinquanta nens i nenes de Ciutat Vella, sobretot del Raval.

És una  llàstima que la Fundació Casa de Misericòrdia hagi hagut de suprimir unes activitats culturals que s’hi feien: concerts al mes de juliol al pati,  conferències, seminaris, col·loquis,  rutes que,  tret dels concerts,  gairebé sempre eren sobre temes vinculats al barri. Jo hi vaig fer un seminari, que em va entusiasmar, sobre Els Convents del Raval  dirigit pel professor Joan Rosàs, Tècnic del Servei de Museus de la Generalitat, una persona  cultíssima amb uns coneixements de Barcelona,  dels convents i de les  institucions poc comuns.  Això va ser l’any 2001 i al cap de poc vaig rebre una targeta que deia que  s’havien d’aturar els concerts que feien a l’estiu al pati, per obres. Però, d’aleshores ençà,  no han pogut tornar a fer cap altre activitat perquè les aules on feien els cursos les ha expropiades l’Ajuntament. El que sí funciona i es pot consultar, concertant prèviament la visita, és l’Arxiu Històric  Casa de Misericòrdia de Barcelona.

S’ha dit que aquestes institucions eren centres tristos i repressius i que eren com presons; que els acollits rebien mal tracte; que els que se n’ocupaven tenien molt mal caràcter i que els feien pagar les seves frustracions . En molts casos deuria ser cert, però hi deuria haver de tot. Realment, molta alegria no podia haver-hi , però no sols a aquests centres sinó que tampoc  a les cases particulars dels pobres. En aquelles dures condicions en què molts pares abandonaven els fills perquè no els podien mantenir la situació havia de ser més aviat de gran tristesa.  Caldria situar-se en aquella societat  i en aquelles èpoques. Hi havia molta misèria i no hi havia cap subsidi ni cap ajut que no fossin aquestes institucions. Normalment es mantenien de donacions i almoines,  no cal dir que no es pagaven impostos que revertissin en el benestar col·lectiu, i  la gent, si podia, feia caritat perquè estaven convençuts que això els servia per a l’altra vida. Veient la situació,  jo crec que aquestes institucions van complir una missió que, per altra banda, no feia ningú. De ben segur molts religiosos havien entrat als convents perquè  no tenien on anar però, a parer meu, d’altres hi entraven amb autèntica vocació i destacaven per la seva labor humanitària. En molts casos la màxima ambició d’aquestes persones era que els orfes tinguessin les mateixes oportunitats  que si s’haguessin criat en una família de manera que es poguessin incorporar a la societat amb normalitat. Molts dels religiosos i religioses que portaven a terme aquestes activitats provenien de famílies nobles que ho deixaven tot per a dedicar la seva vida als pobres i als orfes. Sí que era  una època de molt de control social, de molta repressió de tota mena, sexual per descomptat,  però no sols als centres portats per religiosos sinó a tota la societat.  Estàvem lluny encara que es materialitzessin  les idees dels reformadors socials, d’aquells  que reflexionaven i es mobilitzaven per anar eliminant les injustícies del seu temps.

Carrer Ramalleres principis segle XIX

A la porta del  carrer Ramalleres es poden veure, ara ben restaurats, el torn on les mares deixaven les criatures que no podien mantenir, i també la petita escletxa  per a les almoines.  En aquelles èpoques el Raval era una zona amb molts centres religiosos, cases de caritat, hospitals i  el barri era molt menys poblat que el barri de Ribera i això en garantia la discreció.

El torn i la guardiola al c. Ramalleres ara