Els convents del Raval III

 Hospital de Sant Llàtzer

De l’hospital de Sant Llàtzer només en queda la capella romànica.  Es va fundar a mitjans segle XII en el que, llavors, eren els afores de la ciutat ja que la població rebutjava els malalts de lepra. L’hospital i el convent es van instal·lar, justament, en una cruïlla de camins, en la confluència de dos vials amb gran significació històrica: el carrer de l’Hospital, el qual ja estava documentat com a antic camí romà, ara fa dos mil anys, i el carrer del Carme. Tots dos carrers portaven, en l’Edat Mitjana, cap al nucli emmurallat de la Barcinona medieval i enllaçaven amb dos accessos a la muralla: el Portal de la Boqueria i la Porta Ferrissa.

El conjunt d’hospital, convent i capella ocupaven l’illa de cases de la plaça del Pedró, carrer Hospital, carrer del Carme i carrer Sant Llàtzer.

Façana església  Sant Llàtzer

Sant Llàtzer era conegut, també, com Hospital de Mesells o leproseria. Sembla que s’hi establí una comunitat idèntica o similar a l’orde hospitalari de Sant Llàtzer de Jerusalem, l’orde el formaven frares, laics sans i malalts, i clergues per a recollir i curar els pobres leprosos ja que eren objecte de repulsió i, altres hospitals més cèntrics,  no se’n volien fer càrrec per por que contagiessin. Sembla que, ni l’Hospital de la Santa Creu, quan es va fundar, no acceptava aquests malalts. O sigui que l’emplaçament, al segle XII, als afores de la ciutat no era casual. Quan Pere III va decidir aixecar la tercera muralla sabem que, fins i tot,  es va plantejar de traslladar l’hospital a un indret més apartat, ja fora muralles, amb l’excusa que els malats gaudirien de millors condicions.

L'església i el seu entorn a la plaça del Pedró

Dels segles XVI i XVII, no hi ha testimonis. Al segle XVIII el conjunt va ser ampliat i embellit amb la capella del Sant Sepulcre, recentment restaurada, que conserva la cúpula barroca policromada. L’any 1823, la seva visió va desaparèixer del paisatge urbà de la plaça del Pedró ja que al segle XIX es va enderrocar l’hospital per fer cases. El 1913 la capella va ser dessacralitzada i se li va donar un ús civil que la malmeté força, fins que en va començar la restauració en la dècada de 1950. El 1954, Adolf Florensa va fer-hi una intervenció que ens va deixar veure’n la façana i el campanar d’espadanya, ja que estaven del tot amagats darrera una paret.

Durant la Transició, el moviment veïnal del Raval en va aconseguir la recuperació ciutadana i va esdevenir espai cultural del barri, el 1997 va ser seu de la comunitat de Sant Egidi però ignoro si encara ho és, em sembla que ara la comunitat fa els actes a l’església de Sant Just i Pastor.

L’edifici del carrer del Carme, que després d’hospital i convent havia estat una fabrica i més recentment una escola, s’ha recuperat per al barri i ara es centre de serveis socials del Raval, de tota manera no sé si ja s’ha inaugurat, hi passo sovint i sempre ho veig tot tancat.

Vull destacar que a la façana de la capella, que dona a la plaça del Padró, jo sempre hi havia vist un estanc, que va perdurar després de la primera restauració de l’any 1954, quan se’n va recuperar la visió.

Absis des dels jardinets de Martina Castells

L’absis, amb lesenes i arcuacions llombardes, està molt ben conservat i, ara, es veu perfectament des del carrer Sant Llàtzer perquè s’han enderrocat les edificacions que tapaven la capella pel darrera,  de tota manera, la capella de Sant Llàtzer continua encaixonada encara que se n’ha dignificat l’indret i s’ha urbanitzat amb uns jardinets que se’ls hi ha donat el nom de Martina Castells i Ballespí. Martina Castell,  nascuda a Lleida el  1852 i morta a Reus el 1884,  fou una metgessa catalana, coneguda per ser una de les tres primeres dones catalanes, juntament amb M. Elena Maseras i Dolors Aleu, en matricular-se el 1877 i llicenciar-se en medicina l’any 1882 per la Universitat de Barcelona.

A l’adreçà de Google la capella de Sant Llàtzer TV Ciutat Vella hi ha penjat un vídeo que fa un recorregut interessant per l’interior de la capella.

    

Convent de Sant Antoni

Els antonians van venir de Viena del Delfinat, el 1457, a cuidar leprosos, que l’Hospital no volia acollir per mor de contagi. Es van veure obligats a establir-se a tocar de la muralla, a la majoria de la població i també a  les institucions no els feia gràcia que estiguessin prop dels nuclis més habitats, com havia passat,  anys abans,  amb l’Hospital de Sant Llàtzer.   Van situar-se al portal de Cardona, conegut després per portal de Sant Antoni. Els antonians, dedicats plenament a l’assistència hospitalària, també tenien cura dels malalts d’ergotisme, una malaltia molt freqüent a l’Edat Mitjana, coneguda també com foc de Sant Antoni  o foc de l’infern. Era una malaltia causada per  menjar aliments contaminats per micotoxines (toxines produïdes per fongs paràsits),  la causava, fonamentalment, l’ergot  que contenia el sègol ,  principalment,  però també la civada i el blat.

El Portal de Sant Antoni

Situació del convent a tocar de la muralla 

Durant l’Edat Mitjana, les intoxicacions amb ergot eren tan freqüents que es van crear hospitals on els frares antonians es dedicaven exclusivament a cuidar aquest malalts.

A Barcelona, aquest convent, a tocar del portar de Sant Antoni, exercia un control sanitari del viatgers, sobretot,  quan entraven a la ciutat.

Amb els anys, els antonians,  i el convent mateix, van entrar en decadència. Llavors l’Hospital de la Santa Creu, al carrer de l’Hospital, es va anant fent càrrec dels malalts i establí el seu punt de control a la capella de Sant Llàtzer de la propera plaça del Pedró.  El 1791 es va extingir l’orde i els religiosos de tot Espanya es van anar reunint a la casa de Barcelona, que fou la darrera  a tancar. El 1806, els escolapis es van fer càrrec del convent , segons un acord entre els antonians, l’Ajuntament i la mateixa Escola Pia. El 1815 ja va poder funcionar el centre docent  dels escolapis i quan es va enderrocar la muralla es va edificar una escola nova en el seu lloc.

Igual que molts altres establiments religiosos, l’Escola Pia va patir els efectes de la Setmana Tràgica (1909), el conjunt de l’església i l’escola es van cremar i se’n va perdre el mobiliari, del qual cal destacar el valuós retaule dedicat a Sant Antoni, obra de Jaume Huguet i que coneixem gràcies a fotografies antigues.

Fragment del retaule de Jaume Huguet

Al carrer de Sant Antoni Abat, poc abans d’arribar a la Ronda, podem veure l’únic que, pràcticament, ens  queda de l’antic convent de Sant Antoni. Són tres arcs ogivals que tanquen un espai que, no fa gaires anys, hi recordo un matalasser,  que deuria ser l’únic matalasser gòtic del món, després va ser una mena de bar musical però ara els escolapis han recuperat l’espai  i  hi ha serveis solidaris lligats a l’Escola Pia de Catalunya.  

El que ens queda del convent al carrer Sant Antoni Abat